Cap mal pensament

 Aquell matí no era diferent dels altres,
 la sensació d'esperança i tranquil·litat
 que dóna la immensa felicitat d'estimar
 la va despertar plena de delit.

Cap senyal especial, cap mal pensament,
les hores passades junts,
era un incessant planejar la vida,
amb confiança i fermesa.

De cop i volta una visió fugaç 
l'inundà de propòsits desordenats.
Mai més ningú no la tornarà a cridar,
tal vegada ningú la tornarà a plorar.

Només la immensitat, a contracor,
obre una porta ampla i lluminosa.
Molt a poc a poc la mudesa s'estén,
la solitud és l'únic confident que resta. 

Paratges extraviats

Mentre  endrecem les nostres  relíquies,

dins d’una menuda boira perduda,

verals acabats de la nostra vida

uns tancats amb pany i clau,

altres guardats,  deixant la porta oberta.

No vull abandonar els meus somnis,

són anhels que encara m’ajuden a viure.

Asseguda en el balancí dels profetes

torno a passar per aquells camins

buscant la petjada silenciosa

però exuberant de projectes i promeses.

Qui pogués perdre-s’hi per sempre,

sense escoltar paraules que són de cartró

que quan es mullen i s’engrunen,

deixen esperances derrotades, pures utopies

cercades i recollides del mes enllà.

La roïnesa que portes dins és la teva cort,

tu busques i tu amagues, tu comences i tu acabes.

I jo segueixo buscant en el meu món

a vegades immens i lluminós, a vegades petit i fosc. 

El mirall de la vida

Res per omplir la immensitat d'aquesta calma tan volguda
miro darrere del mirall per no veure tot el que reflecteix.
Són els somnis que em fan companyia i mentre m'ensopeixen,
vaig sentint com les hores del carilló de la vida
amb la seva tonada avorrida i fal·laciosa
van passant, sense poder deturar-les.
Com puc defugir els paranys que m'envolten ?
M'incomoda no saber si totes les reflexions que van i vénen
seran tolerants consentint potser per darrera vegada,
obrir de bat a bat els finestrals, deixant entrar la música
que amb tanta generositat produeix un suculent estat d'ànim
capaç de regenerar tota la inquietud que incita a despullar l'ànima.
I amb l'esperit nu, tenir el coratge de emmirallar-me, ara si,
en el vidre fràgil de la meva existència.

                                              El prodigi que enlluerna

Pluja menuda, aquella que mulla, però no la sens.

Trasbalsant-ho tot, busca una ullada de sol

per presumir del seu poder, el que la natura li permet,

amb un sorprenent arc del cel

que amb set colors ja en té prou.

Flàmula presumida, reflectida en el mirall del cel. 

Si atrapa una bufada de poderosa brisa,

capgira amb llestesa en un fràgil ventijol.

Mentre el sol, senyor absolut del dia, va caminant

pel firmament, atorgant hora darrera hora

tremolors plaents, desitjats, i  moments enganyadors,

convulsos, trobant-se inevitablement molt a poc a poc,

amb una munió de tonalitats que enfosqueixen

sense entretenir-se, acceptant amb submissió,

la claror diàfana i embruixadora de la lluna.

                                                                         

                                                                           

   

                          Transparències

Les minves  retroben les roques nues,

de les diàfanes vestes de tot l’any.

Les curculles mentre esperen tranquil·les,

descansen confiades en el proper bany .

Els pins verds, majestuosos, observen

com la llum de la lluna atent, vigila

les tranquil·les aigües que van i venen,

donant  transparència en el fons d’argila.

A flor d’aigua, les garoines cofoies

desafia’ns, obscures com el carbó,

observen i  mouen sobresaltades

pel refrec d’algues buscant el seu recó.

Mentre la calma per moments permuta

acabant-se la blanor absoluta,

la musica dels vents pren la batuta.  

                            He trobat una rosa



Em pregunto qui ets, d'un has sortit ?
I mai sabré qui t'ha abandonat
entre foscor, pols i molt brugit.
Tant se val però, ja t'he trobat.

Si quan et van deixar ja era nit,
clarejava quan he despertat.
Potser has caigut d'un ampit 
o d'algun roser t'han abastat ?

Saber el perquè de tanta sort,
està lluny de qualsevol intent
resplendeixes i fas el cor fort
abans de caure en l'abatiment.

Un suau perfum t'ha delatat,
el secret no serà mai trobat.

                                Promeses en va

                   La nostre historia s’acabava,

                               volíem que tot quedés clar

                               massa moments d’incertesa

                               massa promeses en va .

                               El destí del nostres somnis

                               seguien diferents camins.

                               Les paraules ja eres sordes

                               les carícies fent destorb,

                               el temps ja no passava 

                               millor saber enllestir

                               sense retrets ni rancors.

                               Si mai ens tornem a trobar

                               en un punt més propici,

                               sense  poder-me’n estar

                               potser et miraré als ulls

                               per si l’ombra del oblit

                               encara m'hi deixa entrar.

                               

Trencant la por

Atura't i no ploris més. Demà el cel tornarà a ser blau
i aquell aire perfumat de pins que tant enyores, sense fer remor,
t'envoltarà silenciós però rampellut com el seu amor.
El temps ha passat i aquelles flors que cada matí amoixaves
són pols en l'univers on m'han dit que tot és pau.
Trenca la por i surt del teu racó, rep tot el que la vida et dóna,
i quan sentis aquelles sensacions que costen d'expressar,
recorda que un dia el vas trobar però també vas començar a patir.
Atura't i no ploris més, demà el cel tornarà a ser blau.

En l'adversitat


Aquell amor ha estat el meu pecat,
per a tu la rancúnia, per mi l'engany.
Promeses fetes en l'adversitat, 
sempre més, com un ominós parany.

Del teu amor he estat goluda.
Però tu del tot indiferent,
cec, descregut i amb mala rebuda,
gaudies del meu acorament.

Et mostres pròdig amb les altres,
ulls atents amb mirades insinuants,
gestos muts però amb arrogància.

I en un racó amagat, totes vosaltres :
indolents, sucumbint als seus encants,
aneu mostrant la vostra tolerància.

                     

                                      Teixint la vida


                 Després de tot un dia bufant la tramuntana,
                 la nit era tan plena d'estels
                 i tan brillants que la claror era intensa.
                 No calia encendre els llums del jardí.
                 Amb les mans agafades i sense dir paraula,
                 les promeses no tenien veu, però tots dos les escoltaven.
                 No calia creure en res que no fos aquell instant.
                 I així callats i recollits, la parella arribava fins el marge.
                 D'allà no passaven.
                 Era el mateix projecte de vida que anaven teixint.
                 Com les petites cuques de llum d'aquell verger
                 que desconeixien el que els quedava per viure.

Recordant Cadaqués

Em pregunto si estic somniant.

L’aigua blava, verda, grisa,

freda, salada i bellugadissa

quan m’acaricia fantasiejant.

El silenci acompanya la matinada,

el somni em porta damunt la molsa,

sobre els còdols que el vent empolsa,

i damunt la gavina de gris coronada.

Les barques sobre la sorra són moires

de colors tristos amb la vela replegada,

oblidant-se de malts temps i de boires.

Mentre les casetes baixes a ran de mar,

amb les finestres petites,tancades,

desperten de matinada, obrint-se de bat a bat.

El primer i l'últim

       Les flors del bocí de bosc que envolta aquella caseta soltaria, estan arribant a la seva fi.   

       La natura llesta i complaent tornarà a deixar començar el miracle de la vida i malgrat que la mort arriba          valerosa, sense consentiment, arreplegant-ho tot d'una braçada, guardant-ho en un lloc desconegut                fins no se sap quan, tornarem a percebre el gran moviment de la sínia de la vida.

       Per més que endrecem les nostres vides, el remolí del cosmos ens atraparà i ens deixarà ves a saber on.

                                       El primer despertar, l'últim malson.
                                       El primer vol de l'oreneta, l'última claror de la lluna.
                                       El primer " bon dia, amor", l'últim " adéu he de deixar-te"
                                       El primer projecte perdut, l'últim desig de control.
                                       El primer " t'estimo", l'última abraçada amb el cor.
                                       El primer sospir d'enyorança, l'última rialla mirant-me.
                                       El primer insomni creixent, l'última mirada amb rancúnia.
                                       Els ulls s'omplen de plany, mentre l'ànima dèbil, es buida.

Sargantanes badoques


Marge de pedres plenes de borró,

només les sargantanes badoques

entren, surten d'un a l'altre molló.

Any rere l'altre, bàsic, essencial,

les arrels dels ceps ben arrenglerats

us traspassen el missatge vital.

Mentre el sol crema ofegant-vos,

ceps agraïts i de tanta ufanor

us donen ombra per refrescar-vos.

Els circells enjogassats es cabdellen

entre les tòries que s'extingiran.

L'endemà ple de cendra perfumada,

la brisa suau mig endormiscada,

la farà volar com un ocell.

Sense fer remor

Ets aquell heroi que t’apropes

com l’ombra quan va sortint el sol,

deixant petjada damunt la sorra humida

i, tornant enrere sense fer remor.

-De què fuges? diguem-ho.

Fa  massa temps que vas callant,

el teu silenci m’urpeja el cor

com la gebrada urpeja l’herba

deixant-la quasi panteixant.

Aquell alè que fumeja, mentre

l’albor trist i fred, amaga a corre- cuita

estels i lluna endormiscades

mentre juguen amb la foscor.