Paratges extraviats

Mentre  endrecem les nostres  relíquies,

dins d’una menuda boira perduda,

verals acabats de la nostra vida

uns tancats amb pany i clau,

altres guardats,  deixant la porta oberta.

No vull abandonar els meus somnis,

són anhels que encara m’ajuden a viure.

Asseguda en el balancí dels profetes

torno a passar per aquells camins

buscant la petjada silenciosa

però exuberant de projectes i promeses.

Qui pogués perdre-s’hi per sempre,

sense escoltar paraules que són de cartró

que quan es mullen i s’engrunen,

deixen esperances derrotades, pures utopies

cercades i recollides del mes enllà.

La roïnesa que portes dins és la teva cort,

tu busques i tu amagues, tu comences i tu acabes.

I jo segueixo buscant en el meu món

a vegades immens i lluminós, a vegades petit i fosc. 

El mirall de la vida

Res per omplir la immensitat d'aquesta calma tan volguda
miro darrere del mirall per no veure tot el que reflecteix.
Són els somnis que em fan companyia i mentre m'ensopeixen,
vaig sentint com les hores del carilló de la vida
amb la seva tonada avorrida i fal·laciosa
van passant, sense poder deturar-les.
Com puc defugir els paranys que m'envolten ?
M'incomoda no saber si totes les reflexions que van i vénen
seran tolerants consentint potser per darrera vegada,
obrir de bat a bat els finestrals, deixant entrar la música
que amb tanta generositat produeix un suculent estat d'ànim
capaç de regenerar tota la inquietud que incita a despullar l'ànima.
I amb l'esperit nu, tenir el coratge de emmirallar-me, ara si,
en el vidre fràgil de la meva existència.

                                              El prodigi que enlluerna

Pluja menuda, aquella que mulla, però no la sens.

Trasbalsant-ho tot, busca una ullada de sol

per presumir del seu poder, el que la natura li permet,

amb un sorprenent arc del cel

que amb set colors ja en té prou.

Flàmula presumida, reflectida en el mirall del cel. 

Si atrapa una bufada de poderosa brisa,

capgira amb llestesa en un fràgil ventijol.

Mentre el sol, senyor absolut del dia, va caminant

pel firmament, atorgant hora darrera hora

tremolors plaents, desitjats, i  moments enganyadors,

convulsos, trobant-se inevitablement molt a poc a poc,

amb una munió de tonalitats que enfosqueixen

sense entretenir-se, acceptant amb submissió,

la claror diàfana i embruixadora de la lluna.