El prodigi que enlluerna

Pluja menuda, aquella que mulla, però no la sens.

Trasbalsant-ho tot, busca una ullada de sol

per presumir del seu poder, el que la natura li permet,

amb un sorprenent arc del cel

que amb set colors ja en té prou.

Flàmula presumida, reflectida en el mirall del cel. 

Si atrapa una bufada de poderosa brisa,

capgira amb llestesa en un fràgil ventijol.

Mentre el sol, senyor absolut del dia, va caminant

pel firmament, atorgant hora darrera hora

tremolors plaents, desitjats, i  moments enganyadors,

convulsos, trobant-se inevitablement molt a poc a poc,

amb una munió de tonalitats que enfosqueixen

sense entretenir-se, acceptant amb submissió,

la claror diàfana i embruixadora de la lluna.