Pols

Filagarses de pols

seduïdes per un raig diàfan,

són descofades

i segrestades cap a l'eternitat.

                                                                                                               Josefina Espinosa

                                                              Ràfegues

Esperant  l’embranzida per trobar el bàlsam que em retorni al somni etern i així assossegar

el deliri de tu, essència inabastable.

Com puc aturar el deliri incontenible d’aquesta gota de sang que  deshonora els teus llavis ?

L’ànima s’engresca oblidant del què disposa, s’esgarrapa per dins volent deixar el

resguard. Tot s’esvaeix en una esperança immensa.

                                                                                                      Josefina Espinosa

                                    Silenci endintre 

Vent de mar prenyat de sol i lluna

vestint  crepuscles  d’albada,  despullant  nits voluptuoses,

solituds buscades per fer i desfer cabells trenats.

esgarrifances  sota les boires  que t’abriguen  rescabalant emocions;

amb la llum et deslliures del somni i volent atrapar estels d’aigua

t’entregues una vegada més  a la foscor, deixant una estela d’intencions

que s’esquerden voraginoses desapareixent  silenci  endintre.

                                                                                             Josefina Espinosa

                                                                                              Gener del 2018

                               Fent cendres

Arbre del paradís en silenci;

silenci  atent i expectant

oreig que tragina grisalles dementre bressola records i espurna calius arreu

deixant cambres de records fumejant;

embrutint envans  trencadissos  com el vidre, transparent però sense ombra;

incinerant vivències.

                                                                                                    Josefina  Espinosa

                                                                                                      Desembre 2017

                                           Cercle vital

Aspra com una fruita sense sol; arrapada a la tija melindrosa,
s'afanya a trobar on penjolar-se.

Volent omplir-te de dolçor, l'oreig de matinada t'ha traït
en trobar-te endormiscada;
no hauries de deixar-te endur pel dubte.

Era la lluna que et seduïa;
torna a buscar el sol que t'assaoni i t'ompli d'existència.

És cert; tot s'esvaeix en una esperança que encaminant'he
és farà clar i tot tornarà a prendre forma.
La teva aspror esdevindrà llaminera i ambrosíaca
i serà l'hora de aviar-te per satisfer el cercle vital.

Filagarses de pols
seduïdes per un raig diàfan

són descofades
i segrestades cap a l'eternitat.


                            Josefina Espinosa

                                       Mai ho sabré

Deixa’m que t’ho expliqui abans no ho tingui oblidat.

Les mans tèbies amb desig i capritxoses

busquen la meva esquena per  desvestir-me

i admirar el meu cos tantes vegades imaginat.

Les carícies llargues però amagant vés a saber què

em sustenten potser,  per massa temps .

Un munt  d’estones  en soledat,  traginen records,

converses tot just començades i deixades sense saber.

En aquell amagatall més secret de l’ànima

busco el nostre compromís mai assolit

que vull oblidar i encara no m’està permès.

Em manca el coratge per admetre-ho ,

no sé com ni de quina manera

has aconseguit  cloure’m els ulls a la realitat.

La nostre trobada té un mal acabar,

Em pregunto per què m’he deixat desposseir del meu recel

si encara tinc el cor absolutament atapeït

d’antics propòsits amb data sense caducar.

                                                                                      Josefina Espinosa

                                                                                            

                                           

                  Anhels d'estiu

                                                   

La nit curulla d'estels tota sencera,
amb un silenci atrevit i afalagador,
la busca oferint-li un ram de lluna plena
amagant-se sota un cel intimidador.

Un gran vel gris va encapotant el cel immens
la pluja aviat caurà per enfredorir i ruixar.
L'olor dels til-lers florits és intens.
el llebeig tranquil comença a espavilar

Les remors van envaint el silenci de la nit.
La claror a poc a poc ocupa tots els racons
els estels i la lluna juganera van fugint.
Les boires decidides ballen rigodons.

L'olor forta i penetrant de terra mullada
es fica dins la cambra, de somnis consellera.
Des del seu niu, damunt de la finestrada
refila donant el bon dia, una cadernera.

                                       L'aranya de l'engany


Quan m'han vaig adonar ja era dins meu.
Les il·lusions anaven florint,
com les roselles en un camp de blat.
Camins llaurats amb petons i abraçades
mentre l'aranya de l'engany, teixia
amagada en la foscor de la nit.
Esperant l'estiu va arribar l'hivern
camins llaurats amb records i sospirs
mentre l'aranya de l'engany, dormia
amagada en el rancor i el despit.

              

                                     Amb els cinc sentits

                              

Maldo per atrapar els meus records

de molts anys enrere

però no puc aconseguir-ho.

Després de tot

no totes les vivències retornen.

M’esforço una i un altre vegada,

voldria entreveureu clar

però les imatges s’esmunyen

sense poder-les atrapar.

Asseguda damunt  d’un vell tronc d’olivera

escolto amb els ulls closos

tot el borinor que la natura

ofereix sense parar,

arreplegant amb els cinc sentits

tot el perfum de les herbes boscanes,

el deliciós refilar del rossinyol a la vesprada,

el tacte aspre dels marges de pedra seca,

 i el gust d’una mata de fonoll tendre.

Mentre la lluna esplèndida

comença a ensenyorir-se de tot el que veu i pot,

asseguda encara damunt

el tronc d’aquella olivera,

tossuda, ho torno a intentar.

                                                                             

                                                                                 

  

                                     Olor de pa torrat

      
Gaudint de la claror que entre per la ventalla
per encertat si plourà o potser farà sol,
frueixo del moment, jugant a l'endevinalla
de quants i quins té aquell tornassol.

Mentre compto fins a tres vaig sortint del llit.
El perfum del cafè i l'olor de pa torrat,
em guia a l'acollidora cuina amb delit,
mai un desdejuni podrà ser tan anhelat.

Amb la tovallola i el cistell penjat al braç
lleugera, camino trepitjant l'aigua fresca,
l'ala del barret amaga la meva faç.
L'horitzó capritxós, obeint l'oreig, s'engresca.

Només una nit

“Et menjaria a petons”,  vas dir-me,

jo, t’escoltava tremolosa, plena

de ganes de palpar-te tot el cos

que m’oferies tímid i sincer.

Els llençols recollien i guardaven

tots els refrecs curulls d’aquell deler.

Entretant, els llavis s’ha m’oferien

per primera i potser darrera volta.

Lliurada del tot, et vaig mussitar

com vaig poder : “Sempre t’estimaré”.

Els darrers estels fugien discrets

mentre la rosada amarava el món.

Un raig de sol havia despertat,

la claror del dia ens segava els ulls.

Avergonyits  ens vam cobrir la pell.

Cap paraula no va trencar el silenci

ni cap promesa ens varem saber fer.

Cap mal pensament

 Aquell matí no era diferent dels altres,
 la sensació d'esperança i tranquil·litat
 que dóna la immensa felicitat d'estimar
 la va despertar plena de delit.

Cap senyal especial, cap mal pensament,
les hores passades junts,
era un incessant planejar la vida,
amb confiança i fermesa.

De cop i volta una visió fugaç 
l'inundà de propòsits desordenats.
Mai més ningú no la tornarà a cridar,
tal vegada ningú la tornarà a plorar.

Només la immensitat, a contracor,
obre una porta ampla i lluminosa.
Molt a poc a poc la mudesa s'estén,
la solitud és l'únic confident que resta. 

Paratges extraviats

Mentre  endrecem les nostres  relíquies,

dins d’una menuda boira perduda,

verals acabats de la nostra vida

uns tancats amb pany i clau,

altres guardats,  deixant la porta oberta.

No vull abandonar els meus somnis,

són anhels que encara m’ajuden a viure.

Asseguda en el balancí dels profetes

torno a passar per aquells camins

buscant la petjada silenciosa

però exuberant de projectes i promeses.

Qui pogués perdre-s’hi per sempre,

sense escoltar paraules que són de cartró

que quan es mullen i s’engrunen,

deixen esperances derrotades, pures utopies

cercades i recollides del mes enllà.

La roïnesa que portes dins és la teva cort,

tu busques i tu amagues, tu comences i tu acabes.

I jo segueixo buscant en el meu món

a vegades immens i lluminós, a vegades petit i fosc. 

El mirall de la vida

Res per omplir la immensitat d'aquesta calma tan volguda
miro darrere del mirall per no veure tot el que reflecteix.
Són els somnis que em fan companyia i mentre m'ensopeixen,
vaig sentint com les hores del carilló de la vida
amb la seva tonada avorrida i fal·laciosa
van passant, sense poder deturar-les.
Com puc defugir els paranys que m'envolten ?
M'incomoda no saber si totes les reflexions que van i vénen
seran tolerants consentint potser per darrera vegada,
obrir de bat a bat els finestrals, deixant entrar la música
que amb tanta generositat produeix un suculent estat d'ànim
capaç de regenerar tota la inquietud que incita a despullar l'ànima.
I amb l'esperit nu, tenir el coratge de emmirallar-me, ara si,
en el vidre fràgil de la meva existència.

                                              El prodigi que enlluerna

Pluja menuda, aquella que mulla, però no la sens.

Trasbalsant-ho tot, busca una ullada de sol

per presumir del seu poder, el que la natura li permet,

amb un sorprenent arc del cel

que amb set colors ja en té prou.

Flàmula presumida, reflectida en el mirall del cel. 

Si atrapa una bufada de poderosa brisa,

capgira amb llestesa en un fràgil ventijol.

Mentre el sol, senyor absolut del dia, va caminant

pel firmament, atorgant hora darrera hora

tremolors plaents, desitjats, i  moments enganyadors,

convulsos, trobant-se inevitablement molt a poc a poc,

amb una munió de tonalitats que enfosqueixen

sense entretenir-se, acceptant amb submissió,

la claror diàfana i embruixadora de la lluna.

                                                                         

                                                                           

   

                          Transparències

Les minves  retroben les roques nues,

de les diàfanes vestes de tot l’any.

Les curculles mentre esperen tranquil·les,

descansen confiades en el proper bany .

Els pins verds, majestuosos, observen

com la llum de la lluna atent, vigila

les tranquil·les aigües que van i venen,

donant  transparència en el fons d’argila.

A flor d’aigua, les garoines cofoies

desafia’ns, obscures com el carbó,

observen i  mouen sobresaltades

pel refrec d’algues buscant el seu recó.

Mentre la calma per moments permuta

acabant-se la blanor absoluta,

la musica dels vents pren la batuta.  

                            He trobat una rosa



Em pregunto qui ets, d'un has sortit ?
I mai sabré qui t'ha abandonat
entre foscor, pols i molt brugit.
Tant se val però, ja t'he trobat.

Si quan et van deixar ja era nit,
clarejava quan he despertat.
Potser has caigut d'un ampit 
o d'algun roser t'han abastat ?

Saber el perquè de tanta sort,
està lluny de qualsevol intent
resplendeixes i fas el cor fort
abans de caure en l'abatiment.

Un suau perfum t'ha delatat,
el secret no serà mai trobat.

                                Promeses en va

                   La nostre historia s’acabava,

                               volíem que tot quedés clar

                               massa moments d’incertesa

                               massa promeses en va .

                               El destí del nostres somnis

                               seguien diferents camins.

                               Les paraules ja eres sordes

                               les carícies fent destorb,

                               el temps ja no passava 

                               millor saber enllestir

                               sense retrets ni rancors.

                               Si mai ens tornem a trobar

                               en un punt més propici,

                               sense  poder-me’n estar

                               potser et miraré als ulls

                               per si l’ombra del oblit

                               encara m'hi deixa entrar.

                               

Trencant la por

Atura't i no ploris més. Demà el cel tornarà a ser blau
i aquell aire perfumat de pins que tant enyores, sense fer remor,
t'envoltarà silenciós però rampellut com el seu amor.
El temps ha passat i aquelles flors que cada matí amoixaves
són pols en l'univers on m'han dit que tot és pau.
Trenca la por i surt del teu racó, rep tot el que la vida et dóna,
i quan sentis aquelles sensacions que costen d'expressar,
recorda que un dia el vas trobar però també vas començar a patir.
Atura't i no ploris més, demà el cel tornarà a ser blau.