En l'adversitat


Aquell amor ha estat el meu pecat,
per a tu la rancúnia, per mi l'engany.
Promeses fetes en l'adversitat, 
sempre més, com un ominós parany.

Del teu amor he estat goluda.
Però tu del tot indiferent,
cec, descregut i amb mala rebuda,
gaudies del meu acorament.

Et mostres pròdig amb les altres,
ulls atents amb mirades insinuants,
gestos muts però amb arrogància.

I en un racó amagat, totes vosaltres :
indolents, sucumbint als seus encants,
aneu mostrant la vostra tolerància.

                     

                                      Teixint la vida


                 Després de tot un dia bufant la tramuntana,
                 la nit era tan plena d'estels
                 i tan brillants que la claror era intensa.
                 No calia encendre els llums del jardí.
                 Amb les mans agafades i sense dir paraula,
                 les promeses no tenien veu, però tots dos les escoltaven.
                 No calia creure en res que no fos aquell instant.
                 I així callats i recollits, la parella arribava fins el marge.
                 D'allà no passaven.
                 Era el mateix projecte de vida que anaven teixint.
                 Com les petites cuques de llum d'aquell verger
                 que desconeixien el que els quedava per viure.

Recordant Cadaqués

Em pregunto si estic somniant.

L’aigua blava, verda, grisa,

freda, salada i bellugadissa

quan m’acaricia fantasiejant.

El silenci acompanya la matinada,

el somni em porta damunt la molsa,

sobre els còdols que el vent empolsa,

i damunt la gavina de gris coronada.

Les barques sobre la sorra són moires

de colors tristos amb la vela replegada,

oblidant-se de malts temps i de boires.

Mentre les casetes baixes a ran de mar,

amb les finestres petites,tancades,

desperten de matinada, obrint-se de bat a bat.

El primer i l'últim

       Les flors del bocí de bosc que envolta aquella caseta soltaria, estan arribant a la seva fi.   

       La natura llesta i complaent tornarà a deixar començar el miracle de la vida i malgrat que la mort arriba          valerosa, sense consentiment, arreplegant-ho tot d'una braçada, guardant-ho en un lloc desconegut                fins no se sap quan, tornarem a percebre el gran moviment de la sínia de la vida.

       Per més que endrecem les nostres vides, el remolí del cosmos ens atraparà i ens deixarà ves a saber on.

                                       El primer despertar, l'últim malson.
                                       El primer vol de l'oreneta, l'última claror de la lluna.
                                       El primer " bon dia, amor", l'últim " adéu he de deixar-te"
                                       El primer projecte perdut, l'últim desig de control.
                                       El primer " t'estimo", l'última abraçada amb el cor.
                                       El primer sospir d'enyorança, l'última rialla mirant-me.
                                       El primer insomni creixent, l'última mirada amb rancúnia.
                                       Els ulls s'omplen de plany, mentre l'ànima dèbil, es buida.

Sargantanes badoques


Marge de pedres plenes de borró,

només les sargantanes badoques

entren, surten d'un a l'altre molló.

Any rere l'altre, bàsic, essencial,

les arrels dels ceps ben arrenglerats

us traspassen el missatge vital.

Mentre el sol crema ofegant-vos,

ceps agraïts i de tanta ufanor

us donen ombra per refrescar-vos.

Els circells enjogassats es cabdellen

entre les tòries que s'extingiran.

L'endemà ple de cendra perfumada,

la brisa suau mig endormiscada,

la farà volar com un ocell.

Sense fer remor

Ets aquell heroi que t’apropes

com l’ombra quan va sortint el sol,

deixant petjada damunt la sorra humida

i, tornant enrere sense fer remor.

-De què fuges? diguem-ho.

Fa  massa temps que vas callant,

el teu silenci m’urpeja el cor

com la gebrada urpeja l’herba

deixant-la quasi panteixant.

Aquell alè que fumeja, mentre

l’albor trist i fred, amaga a corre- cuita

estels i lluna endormiscades

mentre juguen amb la foscor.

Esperant

La lleugera brisa de la nit et despulla,

les fulles  mortes es dispersen pel jardí

mentre jo del llit estant ,

nua també de tot desig ,

espero que arribis, confós amb la negra nit.

Premonicions que no es compleixen,

oceans que no vessen, terres que s'esberlen

i amb el pensament romancejant,

m'escorcollo l'ànima, buscant el meu destí.