Per l'Isaac en el seu 22è aniversari

Va ser un matí blanc, immaculat.

Quatre cases i una xemeneia fumejant. Semblava com si tot estés pendent d'una arribada. Feia anys, molts anys, que en aquell preciós racó de la  muntanya  no s’havia sentit el  plor de cap infant.

Tot estava a punt, ja no podia tardar;  la mare descansava tranquil·la, ansiosa per tenir-lo en els seus braços. La vida , una vegada més, ens donava a conèixer el misteri més antic del món.

Aquest ritual es repetirà al llarg dels segles,  res ho pot aturar,  és un instant on no és possible deixar de somriure mentre les llàgrimes van cara avall.    

Fins hi tot els flocs de neu canten al caure damunt de les molses. Les aigües del riu més proper s’emmirallen en el cel i un esquirol que s’enfila per l’escorça del pi més alt s’atura per no fer remor.

L’ Isaac  acaba de néixer;  fins i tot el seu plor sembla una cançó... i tota l’arbreda, encisada, d' escoltar  aquell murmuri, el gronxa i s’atansa per veure com dorm.

I avui després de molt temps...deixa que et digui lo feliç que em fas.  

 

                                                                                                Josefina ( l’àvia)

                                                                                               28 de desembre del 2012 

No vull deixar de pensar-hi...

És tan sols un apunt, aquestes lletres seran breus.

Tinc molta feina i per mi laboriosa. He començat un curs que feia temps volia  fer. Aprendre a escriure "amb cara i ulls". - M'enteneu oi...?.

Però no volia deixar d'explicar la sortida de dissabte passat.

Dia gris, però ple de llum per la meva ànima. Visita guiada, esplèndidament explicada per el Sr. Joan Domènech, lloretenc de naixement i amb moltes ganes de fer-nos conèixer molta part de la historia de Lloret de Mar.

I... a fe de Déu que ho va aconseguir. 

La tarda ja és molt curta, la nit ja quasi arriba, és per això que hem de plegar amb la promesa de que hi tornarem.

En Joan Domènech s'hi ha compromès.

A la meva filla Cristina

La tardor va arribar i tu també.
Ho recordaré sempre, el pare i jo volíem una nena doncs ja teníem un Albert. Ell amb el seu parlar d'infant va ser el que va començar a dir " Nené".
I...aquí tenim a la Nené, que avui, 28 de setembre, compleix 53 anys.
Esplèndida, vital, tenaç i sobre tot bona persona.
Muntanyana d'adopció, mediterrània de naixement, em fas feliç sense saber-ho.
No ho oblidis mai estimada Cristina.

Per a la meva filla Esther

Dins el meu llibre de la teva vida, guardo 35 pètals de la flor més bonica que mai hagis vist.

Demà guardaré el que farà el número 36.

Deixem que et digui, per si mai no ho he fet, que ets la noia més formosa, més delicada i més perfumada que he guardat mai entre les pàgines de la meva vida.

Una flor al costat d'una altra. Evidentment no tenen comparança, però què millor que en aquest bosc de la vida, que dues flors es facin companyia!.

Amb tot el meu amor.

De vegades els records...!

Tan esperar i finalment el somni estava a tocar. La visita i estada a Tamariu, després de tants i tants anys era una realitat. El camí es feia llarg, només tenia presa per tornar a sentir aquella olor inconfusible de pins i mar.
Sincerament us he de dir que aquesta olor de la que parlo ja no se sent, soc jo que la porto anys i anys guardada en els meus records.
Deixeu-ma que us expliqui com vaig coneixer  Aigua Xelida, va ser de conte de fades. Tanco els ulls i ho veig perfectament després de tans anys.
I és que en aquell racó quasi perfecta, hi varem arribar de nit acompanyats de l'Armand. Ell era l'únic que coneixia aquell indret i al contemplar la meravella de aquell conjunt de roques pins i mar quasi perfecte va sentir el desig de compartir-ho.

Us podeu imaginar ? No, és molt difícil, per no dir impossible, si no heu tingut el gust de visitar aquestes contrades, de poder pensar en el primer despertar, a trenc d'alba i contemplar, amb la boca oberta, el prodigi que la natura ens oferia, tan modestament i com dia rera dia ens va oferir a canvi de que no ho oblidéssim mai, aquell sorprenent escenari.
I a fe de Deu, que així ha estat. Any rera any esperant el moment de poder tornar a contemplar aquell Tamariu dels meus records.
Evidentment, no puc dir que tot està exactament igual ...
L'home amb el seu instint destructiu, si, si, destructiu va aconseguint de mica en mica, capgirar-ho tot.
Adéu pins tocant a l'aigua, adéu barquetes de fusta amb noms senzills, tot recordant a la mare, a l'avia, al primer fillet, a la novia estimada. Adéu-siau a la sorra neta, humida per les onades de sempre. Pot ser que ara entengueu el perquè ja no sento aquella olor, que un dia molt llunyà vaig guardar juntament amb els records, entre dues petxines i unes quantes garoines dins del meu cor...i allà restarà mentre visqui.

Gracies Mercè, estimada amiga, per la teva invitació, la llum de les espelmes i l'olor del sàndal tot acompanyant les nostres llargues xarrades, encara m'acompanya.           .

Una nit amb " glamour"

El jardí preciós, les llums brillants, la taula ben parada: tota blanca, estovalles, plats, vasos i copes transparents i els coberts fent de mirall, reflectint les bombetes.
Tots volíem seure a taula. El bufet fred, prometia un àpat a gust de tothom. Sopes fredes, escabetxos de peix , rostits de carn amb les salses corresponents i una carta de vins espectacular.
El meu projecte de poder fotografiar una lluna en la seva plenitud, doncs les dates no fallaven, va ser un fracàs total.
Fins i tot la pluja, embolcallada per un cel rosat  i gris va voler fer acta de presencia, això si, ens va deixar sopar, sense haver de fer les temudes corredisses, que més de un invitat havia pronosticat.
A les postres, ja dins del saló, fins hi tot varem poder escoltar un petit concert de dues guitarres, detall que tots van aplaudir.
I..una vegada deixat constància en el meu bloq de l'agraïment de totes les que any rere any ajudem a la Mª Àngels quan arriba Temps de flors a Girona, només em resta acabar aquest petit recull de pensaments i records dient ....moltes, moltes, moltes gràcies.

Homenatge a un mestre de la acrobàcia.

Era un dia com un altre, obro el correu i de sobte es converteix en un dia especial. Hi havia un missatge d'en Pere que em convidava a participar en l'homenatge que l'Aero Club preparava per en Josep M.
Hagués estat una molt bona ocasió poder-ho celebrar amb tots vosaltres, però el destí fa que no pugui estar present a l'acte.
Moltes gràcies per la teva gentilesa d'haver fet arribar a la Paquita el meu record més amoròs i tota la meva consideració per aquest homenatge, que de ben segur a part de totes les persones que hi eren, també l'acompanyaren tants i tants pilots que d'una manera o altre han format part de aquesta gran família que va ser i serà de l'Aero Club Barcelona Sabadell ( en el meu temps l'entitat es deia així )
Ara ja tots estan gaudint d'unes ales que no veiem, d'un cel blau, lluminós, sense turbulències, immens i que no necessiten " pla de vol" per enleirar-se.
Sé per experiència, que és molt difícil aprendre a viure sense la persona estimada, però la vida, de mica en mica, t'ensenya que malgrat tota la tristesa i la desesperació que han provocat els desgraciats esdeveniments, tornes a estimar la vida. És com si en ple vol tens una parada de motor, perillós oi...? però el teu instin et diu, no et desesperis, torna a provar-ho i el motor es posa a funcionar de nou.
No dubtis ni un moment que el meu pensament ha estat amb vosaltres.
Una forta, forta abraçada de la

Josefina.

Espero tornar-hi aviat.

No m'ho vaig pensar dues vegades, l'ocasió de poder assistir a un programa de radio de 3 hores en directe feia molt de temps que ho duia entre cella i cella.

Aquell dissabte, 12 de maig era el dia.

Vaig despertar-me molt d'hora, la por a " fer salat" hem va ajudar a no tenir mandra per aixecar-me.

Una mica abans de les 8 del matí, trucava a la porta de COM-Girona. Els altres convidats encara no havien arribat.

No m'ho podia creure, jo, parlant amb en Jordi, la Carme, i en Juliá, tranquil·lament, canviant impressions, esperant el moment de començar el programa dedicat totalment a Girona. Per això " es feia la festa". A les 12h. del migdia quedava inaugurat Girona temps de flors.

Sens adonar-nos, les tres hores van anar passant i francament vaig quedar amb ganes de tornar-hi.

L'acomiadament, va estar ple de promeses per les dues bandes...

I baixant l'escala de tornada, amb el carrer ple de visitants buscant, com no, els llocs engalanats de les flors més boniques, anava pensant que si tornava a tenir l'ocasió, tornaria a visitar la COM-Girona.

Girona temps de flors

El maig és màgic, de mica en mica la primavera es manifesta arreu i precisament és per això que des de fa una pila d'anys Girona, ciutat de pedres i de flors, tal com diuen aquells que, amb la seva sabia ploma, omplen les pàgines de tinta de tota mena d'expressions, esclata com les poncelles fan, en silenci i a poc a poc.
Riuades de visitants a tothora, des de pràcticament quan canten els primers ocells, que encara no han deixat el niu, fins quant a boca de fosc, els llums de places i carrers canvien tot l'espectacle.
Però, els dies passen, com tot a la vida, la bellesa de les nostres flors que pengen, amaguen, guarneixen i perquè no... enganyen, tot tornarà estar despenjat, descobert, i desguarnit.
Només la il·lusió de tot un poble, començarà de nou ha treballar, pensant i projectant, com meravellar als milers de visitants que, com les orenetes, cada primavera tornen a muntar els seus nius en els mateixos teulats...ells també tornaran.

La meva particular diada de Sant Jordi

Em vaig despertar més aviat del costum, doncs volia enviar una rosa als meus amics, una rosa virtual és clar, però amb alguna cosa més.
Un petit escrit...? una poesia...?, quatre lletres discretes, perquè ja se saps, lo important és la rosa...
Recordeu aquella cançó francesa que cantava en Gilbert Becaud, " l'important c'est la rose "...?

Doncs bé, ja ho tinc i aquí està. 

               De bon matí l'he sentit.

               armonia excepcional.

               Pareu, escolteu, l'oreneta ja és aquí.

               La rosa ja ha esclatat, és sant Jordi.

               Malgrat tot, no ho hem d'oblidar.

  

                                                       Diada de Sant Jordi 2012

AQUELL TAMARIU... PLE DE RECORDS...!

El cor s'accelerava a cada revolt de la carretera. Tenia pressa per veure aquell mar que tants records guardava entre les seves onades.

Onades mar endins, blaves, com només aquell indret dóna, onades blanques arran de platja, netes.

A prop de la sorra sempre arriben suaus, com si tinguessin por de no ser ben rebudes per aquests milers i milers de pedretes, que sempre estan allà per rebre el suau perfum d'alga i petxina.

Fa molts anys jo també em vaig deixar enamorar d'aquell entorn i també em vaig deixar perfumar per l'olor de aquells pins que baixen de muntanya fins que les seves branques toquen l'aigua i desprenen, com ho diria jo... una fragància indescriptible.

Quan el sol va escalfant, una per una les agulles de pi, quasi bé arran de roca, una lleugera brisa les bressola tot cantant una cançó. 

I quan el sol se'n va  a dormir, tota la cala queda emmirallada per la lluna.

Era en Sèneca que va deixar escrit allò de: - La pobresa no la podem tenir ni massa lluny, ni massa a prop -, doncs deixeu-me que jo digui el mateix d'aquestes cales, Aigua Xelida, Tamariu, Cala Marquesa, de vegades tan lluny però tan a prop en la meva memòria.

Gracies amiga meva per deixar-me que t'ofreni els meus estimats records...gracies Mercè.

RECORDANT ANYS PASSATS

Estem gaudint de la Setmana Santa d'enguany. Tot just som divendres...!
El Divendres Sant de quan jo era petita es celebrava de manera diferent. Aquell dia la mare no em deixava escombrar.
-Pobre de tu que ho facis, les formigues estan esperant per sortir del seu niu...i jo que m'ho creia tot, pensava que era la noieta més feliç del món.
Desitjava que arribés dissabte de Gloria per "matar als jueus" amb les tapadores de les cassoles de la cuina. Eren d'alumini naturalment, molt sorolloses.
A casa no arribaven les mones. Jo no tenia padrí, era un germà de la mare, que havia mort a la guerra.
Tot tenia solució, anàvem a casa dels meus oncles i allà tot era diferent. Encara recordo els plomerets del pastís tot redossat d'ametlla, que anaven a parar als cabells de les meves cosines i com no, als meus també.
Tot el transit parat, excepte alguna urgència,  malgrat això, el pare no em deixava anar a jugar al carrer amb els meus companys, veïns de les escales del costat de casa.
-Al carrer no aprendràs res de bo... Les llàgrimes corrien galtes avall, però ell no cedia, i des del balcó mirava i mirava com tots els altres nenes i nens, gaudien de aquells dies de vacances.
I passat la Pasqua tornava a anar a l'escola. Aquella meravellosa escola que tan vaig estimar i que tan em va ensenyar.
Coneixeu aquella dita que diu: - Rient i plorant, la gent es fa gran.
En un moment, he tornat a la meva infantesa.      

LA PRIMAVERA TREU EL NAS

Les mimoses ja estant florint, aquest mati pels vols de Cartellà, n'he descobert una de preciosa.

Ben plantada, majestuosa, desafiant le fortes ràfegues de tramuntana que fa dies bufa i bufa com si no volgués que el sol ens escalfés una mica.

Per nosaltres, els nascuts a la Mediterrània, el fred, el cel gris, la pluja, tot i  sabent que és necessària, ens entristeix, les cabòries son les nostres companyes.

En el jardí no hi han flors, molts del nostres arbres estan sense fulles... 

Un altre cosa és el sol, aquest sol que ens fa estar de bon humor, positius, fent projectes, per nosaltres, pels altres, per demà per l'estiu vinent.

Tot si val,  si la primavera ja treu el nas...!

Els ocells, surten del niu després de tenir cura de les seves cries que ja tenen ganes de volar. Encara no en saben prou. Les distancies tenen que ser curtes, però de mica en mica, si els observes, veus lo atrevits que son.

Comencen a saber triar els branquillons més propers per arribar-hi, no fos cas que les petites ales " fessin figa". 

I més enllà en un arbre encara mig despullat, per la tardor que ja fa mesos va arribar pots  sentir la puput amb la seva cantarella tan coneguda.

Indiscutiblement el cel és de un blau quasi perfecta i el sol enlluerna i escalfa, ja comença a cremar-te la cara... indiscutiblement dic, que la primavera està arribant.   

  

Segon concert de la temporada de iber:Camera

Diumenge a la tarda, concert. Aquesta vegada amb un atractiu afegit, em trobaria amb en Hans i la Linda, bons amics i molt coneixedors de música.
La seva companyia sempre és molt interessant, parlem de tantes coses...
De vegades coincidim amb les nostres opinions, de vegades són totalment oposades.
Venim de dues cultures molt diferents i també vivim en països molt diferents.
A ells els hi resulta molt difícil entendre la nostra manera de viure, tot i que després de passar tants anys, temporades a Catalunya s'han integrat molt bé.
Tindria que parlar una mica del concert...!  
Tinc que repetir lo mateix, una meravella. Aquesta vegada era l'Orquestra de Cambra de Viena, amb un espanyol i dos catalans com a solistes invitats, millor dit, un de ells com a director i els altres dos, piano i trompeta.
La trompetista, Mireia Farrés tot just amb 32 anys, ja és una virtuosa.
Va ser una " passada" tot plegat.
Tal com havíem quedat amb els amics, ens varem retrobar al mini-bar de l'Auditori i tot prenen un petit refrigeri, varem fer petar la xerrada una bona estona, fins que va ser hora de retornar a casa, acompanyada molt gentilment per ells.
Una tarda de diumenge que recordaré...  

                 

                  

Moments especials

M'ha passat  Hi ha moments a la vida que tens necessitat d'agafar un paper i un llapis i les idees brullen sens parar.
Avui, vull deixar escrit en el meu blog, aquestes ratlles fruit de la meva imaginació.


Sóc el teu sol que no escalfa,sóc la teva lluna que no brilla,
sóc la pluja que no et mulla,

sóc el teu silenci que no parla ... 

Segurament, en un altre moment tornaré a tenir 
ganes d'escriure.
Voldria tenir alguna opinió...
Tinc dret, a pensar amb veu alta...?  




            

Rodant amb la Claudia

Era just desprès de Nadal, quan la Clàudia que està estudiant a l'ESCAC, em va proposar de rodar un curt com a pràctica de curs.
És veritat que tenia un mal record de la meva última ajuda a unes alumnes de l'ERAM, que va ser pràcticament un desastre, però ha sigut tot tan diferent, que estic molt satisfeta de la experiència.
El lloc de rodatge, una habitació de clínica molt ben  condicionada, amb una temperatura agradable,  on una avia rep a la seva neta sens estar massa interessada per la visita. Aquest poc interès està produït per l'estat mental de la pobre senyora, que ja te molts anys i recorda poques coses de la seva vida.
La visita, inesperada, no la deixa del tot insensible i, mica en mica, la tendresa que aquella noia, jova , maca i alegre  va produint, li va canviant la cara...
La neta marxa esperenssada, la visita ha servit de molt, al menys ha vist somriure a la seva avia estimada.

El primer concert de la temporada

Des de feia temps, tenia la localitat comprada.  Em feia tanta il·lusió que els dies tardaven a passar. La veritat és que conforme et fas gran, els dies passen molt de pressa, però tots, un moment o altra, hem notat aquest ralentí del rellotge.

El concert va ser una meravella . Quasi 100 mestres a l'escenari interpretant, una peça darrere l'altre, era l' Orquestra Filharmònica Nacional d' Hongria.

Liszt, Debussy, Dukas, Ravel...un programa molt ben escollit tan per oïdors molt entesos, com per altres ... diem no tan acostumats.

Vaig passar un vespre molt feliç, us ho haig de dir.

I després d'aquest en venen d'altres.

 Iber: Camera Girona, des de fa temps, penso que aquesta és la 5ª temporada, ens fa gaudir un diumenge al mes, de un ben escollit cicle de concerts.