El cor s'accelerava a cada revolt de la carretera. Tenia pressa per veure aquell mar que tants records guardava entre les seves onades.
Onades mar endins, blaves, com només aquell indret dóna, onades blanques arran de platja, netes.
A prop de la sorra sempre arriben suaus, com si tinguessin por de no ser ben rebudes per aquests milers i milers de pedretes, que sempre estan allà per rebre el suau perfum d'alga i petxina.
Fa molts anys jo també em vaig deixar enamorar d'aquell entorn i també em vaig deixar perfumar per l'olor de aquells pins que baixen de muntanya fins que les seves branques toquen l'aigua i desprenen, com ho diria jo... una fragància indescriptible.
Quan el sol va escalfant, una per una les agulles de pi, quasi bé arran de roca, una lleugera brisa les bressola tot cantant una cançó.
I quan el sol se'n va a dormir, tota la cala queda emmirallada per la lluna.
Era en Sèneca que va deixar escrit allò de: - La pobresa no la podem tenir ni massa lluny, ni massa a prop -, doncs deixeu-me que jo digui el mateix d'aquestes cales, Aigua Xelida, Tamariu, Cala Marquesa, de vegades tan lluny però tan a prop en la meva memòria.
Gracies amiga meva per deixar-me que t'ofreni els meus estimats records...gracies Mercè.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada