El Divendres Sant de quan jo era petita es celebrava de manera diferent. Aquell dia la mare no em deixava escombrar.
-Pobre de tu que ho facis, les formigues estan esperant per sortir del seu niu...i jo que m'ho creia tot, pensava que era la noieta més feliç del món.
Desitjava que arribés dissabte de Gloria per "matar als jueus" amb les tapadores de les cassoles de la cuina. Eren d'alumini naturalment, molt sorolloses.
Tot tenia solució, anàvem a casa dels meus oncles i allà tot era diferent. Encara recordo els plomerets del pastís tot redossat d'ametlla, que anaven a parar als cabells de les meves cosines i com no, als meus també.
Tot el transit parat, excepte alguna urgència, malgrat això, el pare no em deixava anar a jugar al carrer amb els meus companys, veïns de les escales del costat de casa.
-Al carrer no aprendràs res de bo... Les llàgrimes corrien galtes avall, però ell no cedia, i des del balcó mirava i mirava com tots els altres nenes i nens, gaudien de aquells dies de vacances.
I passat la Pasqua tornava a anar a l'escola. Aquella meravellosa escola que tan vaig estimar i que tan em va ensenyar.
Coneixeu aquella dita que diu: - Rient i plorant, la gent es fa gran.
En un moment, he tornat a la meva infantesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada