Espero tornar-hi aviat.

No m'ho vaig pensar dues vegades, l'ocasió de poder assistir a un programa de radio de 3 hores en directe feia molt de temps que ho duia entre cella i cella.

Aquell dissabte, 12 de maig era el dia.

Vaig despertar-me molt d'hora, la por a " fer salat" hem va ajudar a no tenir mandra per aixecar-me.

Una mica abans de les 8 del matí, trucava a la porta de COM-Girona. Els altres convidats encara no havien arribat.

No m'ho podia creure, jo, parlant amb en Jordi, la Carme, i en Juliá, tranquil·lament, canviant impressions, esperant el moment de començar el programa dedicat totalment a Girona. Per això " es feia la festa". A les 12h. del migdia quedava inaugurat Girona temps de flors.

Sens adonar-nos, les tres hores van anar passant i francament vaig quedar amb ganes de tornar-hi.

L'acomiadament, va estar ple de promeses per les dues bandes...

I baixant l'escala de tornada, amb el carrer ple de visitants buscant, com no, els llocs engalanats de les flors més boniques, anava pensant que si tornava a tenir l'ocasió, tornaria a visitar la COM-Girona.

Girona temps de flors

El maig és màgic, de mica en mica la primavera es manifesta arreu i precisament és per això que des de fa una pila d'anys Girona, ciutat de pedres i de flors, tal com diuen aquells que, amb la seva sabia ploma, omplen les pàgines de tinta de tota mena d'expressions, esclata com les poncelles fan, en silenci i a poc a poc.
Riuades de visitants a tothora, des de pràcticament quan canten els primers ocells, que encara no han deixat el niu, fins quant a boca de fosc, els llums de places i carrers canvien tot l'espectacle.
Però, els dies passen, com tot a la vida, la bellesa de les nostres flors que pengen, amaguen, guarneixen i perquè no... enganyen, tot tornarà estar despenjat, descobert, i desguarnit.
Només la il·lusió de tot un poble, començarà de nou ha treballar, pensant i projectant, com meravellar als milers de visitants que, com les orenetes, cada primavera tornen a muntar els seus nius en els mateixos teulats...ells també tornaran.

La meva particular diada de Sant Jordi

Em vaig despertar més aviat del costum, doncs volia enviar una rosa als meus amics, una rosa virtual és clar, però amb alguna cosa més.
Un petit escrit...? una poesia...?, quatre lletres discretes, perquè ja se saps, lo important és la rosa...
Recordeu aquella cançó francesa que cantava en Gilbert Becaud, " l'important c'est la rose "...?

Doncs bé, ja ho tinc i aquí està. 

               De bon matí l'he sentit.

               armonia excepcional.

               Pareu, escolteu, l'oreneta ja és aquí.

               La rosa ja ha esclatat, és sant Jordi.

               Malgrat tot, no ho hem d'oblidar.

  

                                                       Diada de Sant Jordi 2012

AQUELL TAMARIU... PLE DE RECORDS...!

El cor s'accelerava a cada revolt de la carretera. Tenia pressa per veure aquell mar que tants records guardava entre les seves onades.

Onades mar endins, blaves, com només aquell indret dóna, onades blanques arran de platja, netes.

A prop de la sorra sempre arriben suaus, com si tinguessin por de no ser ben rebudes per aquests milers i milers de pedretes, que sempre estan allà per rebre el suau perfum d'alga i petxina.

Fa molts anys jo també em vaig deixar enamorar d'aquell entorn i també em vaig deixar perfumar per l'olor de aquells pins que baixen de muntanya fins que les seves branques toquen l'aigua i desprenen, com ho diria jo... una fragància indescriptible.

Quan el sol va escalfant, una per una les agulles de pi, quasi bé arran de roca, una lleugera brisa les bressola tot cantant una cançó. 

I quan el sol se'n va  a dormir, tota la cala queda emmirallada per la lluna.

Era en Sèneca que va deixar escrit allò de: - La pobresa no la podem tenir ni massa lluny, ni massa a prop -, doncs deixeu-me que jo digui el mateix d'aquestes cales, Aigua Xelida, Tamariu, Cala Marquesa, de vegades tan lluny però tan a prop en la meva memòria.

Gracies amiga meva per deixar-me que t'ofreni els meus estimats records...gracies Mercè.

RECORDANT ANYS PASSATS

Estem gaudint de la Setmana Santa d'enguany. Tot just som divendres...!
El Divendres Sant de quan jo era petita es celebrava de manera diferent. Aquell dia la mare no em deixava escombrar.
-Pobre de tu que ho facis, les formigues estan esperant per sortir del seu niu...i jo que m'ho creia tot, pensava que era la noieta més feliç del món.
Desitjava que arribés dissabte de Gloria per "matar als jueus" amb les tapadores de les cassoles de la cuina. Eren d'alumini naturalment, molt sorolloses.
A casa no arribaven les mones. Jo no tenia padrí, era un germà de la mare, que havia mort a la guerra.
Tot tenia solució, anàvem a casa dels meus oncles i allà tot era diferent. Encara recordo els plomerets del pastís tot redossat d'ametlla, que anaven a parar als cabells de les meves cosines i com no, als meus també.
Tot el transit parat, excepte alguna urgència,  malgrat això, el pare no em deixava anar a jugar al carrer amb els meus companys, veïns de les escales del costat de casa.
-Al carrer no aprendràs res de bo... Les llàgrimes corrien galtes avall, però ell no cedia, i des del balcó mirava i mirava com tots els altres nenes i nens, gaudien de aquells dies de vacances.
I passat la Pasqua tornava a anar a l'escola. Aquella meravellosa escola que tan vaig estimar i que tan em va ensenyar.
Coneixeu aquella dita que diu: - Rient i plorant, la gent es fa gran.
En un moment, he tornat a la meva infantesa.      

LA PRIMAVERA TREU EL NAS

Les mimoses ja estant florint, aquest mati pels vols de Cartellà, n'he descobert una de preciosa.

Ben plantada, majestuosa, desafiant le fortes ràfegues de tramuntana que fa dies bufa i bufa com si no volgués que el sol ens escalfés una mica.

Per nosaltres, els nascuts a la Mediterrània, el fred, el cel gris, la pluja, tot i  sabent que és necessària, ens entristeix, les cabòries son les nostres companyes.

En el jardí no hi han flors, molts del nostres arbres estan sense fulles... 

Un altre cosa és el sol, aquest sol que ens fa estar de bon humor, positius, fent projectes, per nosaltres, pels altres, per demà per l'estiu vinent.

Tot si val,  si la primavera ja treu el nas...!

Els ocells, surten del niu després de tenir cura de les seves cries que ja tenen ganes de volar. Encara no en saben prou. Les distancies tenen que ser curtes, però de mica en mica, si els observes, veus lo atrevits que son.

Comencen a saber triar els branquillons més propers per arribar-hi, no fos cas que les petites ales " fessin figa". 

I més enllà en un arbre encara mig despullat, per la tardor que ja fa mesos va arribar pots  sentir la puput amb la seva cantarella tan coneguda.

Indiscutiblement el cel és de un blau quasi perfecta i el sol enlluerna i escalfa, ja comença a cremar-te la cara... indiscutiblement dic, que la primavera està arribant.   

  

Segon concert de la temporada de iber:Camera

Diumenge a la tarda, concert. Aquesta vegada amb un atractiu afegit, em trobaria amb en Hans i la Linda, bons amics i molt coneixedors de música.
La seva companyia sempre és molt interessant, parlem de tantes coses...
De vegades coincidim amb les nostres opinions, de vegades són totalment oposades.
Venim de dues cultures molt diferents i també vivim en països molt diferents.
A ells els hi resulta molt difícil entendre la nostra manera de viure, tot i que després de passar tants anys, temporades a Catalunya s'han integrat molt bé.
Tindria que parlar una mica del concert...!  
Tinc que repetir lo mateix, una meravella. Aquesta vegada era l'Orquestra de Cambra de Viena, amb un espanyol i dos catalans com a solistes invitats, millor dit, un de ells com a director i els altres dos, piano i trompeta.
La trompetista, Mireia Farrés tot just amb 32 anys, ja és una virtuosa.
Va ser una " passada" tot plegat.
Tal com havíem quedat amb els amics, ens varem retrobar al mini-bar de l'Auditori i tot prenen un petit refrigeri, varem fer petar la xerrada una bona estona, fins que va ser hora de retornar a casa, acompanyada molt gentilment per ells.
Una tarda de diumenge que recordaré...