Senzillament..un petó.

Feia molts anys que uns llavis d’home no besaven els meus. Precipitadament sense tenir quasi temps d'intuir el què passava em va agafar del braç i a poc a poc es va apropar a mi quasi sense mirar-me però amb el ferm propòsit de besar la meva boca.

La conseqüència d’aquell  moment sincer però inesperat, va ser com si cel i terra s’enfosquís, a la vegada que com un miracle, una claror resplendent, fes acta de presencia i ens transportes al més bell entorn que no sabíem.

No volia obrir els ulls per no deixar del tot aquell meravellós moment, que per un petó, senzillament això, un dolç petó, els meus sentits tremolessin, sense tenir por, sense tenir fred, sense poder dir no res.

Vaig sortir de aquella estança i la remor del carrer em va fer tocar de peus a terra. Senzillament, encara no sé si aquell  instant sorprenent, el vaig regraciar prou.

Penso que és per això que et dedico aquestes senzilles però emotives lletres.

Gracies amic meu...

                                                              

                                                     

La Sònia ja és aquí.

Com l'arc de Sant Martí que neix  a cavall del sol esplendorós i d'un cel gris i enfadat, aquest mati 7 d'agost, dins d'una de les mil gotes de rosada del jardí de la vida, ha arribat la Sònia.
De pell fina, com un pètal de flor que neix i creix humil però forta, lluminosa, valenta i encara que silenciosa per no amoïnar el seu entorn, es deixa sentir amb un somic què es barreja amb el seu respirar tranquil i pausat.
Diuen que quan l'infant  neix ja somnia. És per això que la seva carona gesticula i expressa  vés a saber què...!
El que si sabem, sens cap dubte, és tot l'amor i tendresa que la Sònia,  generosa, ens ha regalat a mans plenes.

                                           

Dedicat a la Mª Àngels Perpinya

Entre perfums i música, la riuada de visitants intenta percebre tota la bellesa dels magnífics claustres de la Catedral.

Pedres, eures, flors quasi bé perfectes, cada una en el seu lloc, estàtiques i sabent  que el seu final  està arribant, però generoses, exhibint tota la seva bellesa.

I...vet aquí, que una vegada més, la gran imaginativa i les teves mans, plenes de aquest do que la vida t’ha regalat, van plasmant,  moment a moment,  tot aquest concert  que fa molts i molts anys els capitells van entonant.  Una melodia que no s’acabarà mai.

No més tu has sabut escriure entre roses i fulles de magnòlia, aquestes  tonades que per uns dies, s’han deixat sentir en aquest magnífic i sagrat lloc de la nostra Girona, que si va ser  tres vegades  immortal, no dubtem, ni per un moment, que el teu nom també perdurarà en els arxius de “Girona, temps de flors”

Gràcies amiga nostra perquè un any més, has volgut tenir-nos al teu costat i gaudir del privilegi d’ajudar-te en aquest repte, que quan arriba el mes de maig, a casa nostra i, mai tan ben dit, tot  són  flors i violes.

Gràcies, de veritat, Mª Àngels.

                                                                    

                                                                                     

                                        

Pot ser...massa feina ?

M'agrada estar enfeinada, tenir el cervell despert i entretingut en mil i una idees, però això fa que no pugui escriure tantes vegades com voldria.
Des de l'última entrada al meu blog he fet moltes coses que vull deixar... com ho diria ? anotades...? recordades...? aplegades...? tenir presents...?
Ha passat "Girona, temps de flors" , per cert, el projecte presentat i executat per la Mª Àngels, amb la nostra ajuda, va ser tot un èxit... Com no podia ser d'una altre manera...!Els Claustres de la Catedral , les seves pedres, la seva música gregoriana enbolcallada amb les roses més boniques que pugueu imaginar...!

També vull escriure quatre ratlles, per deixar un record de la nostra estrena, el primer treball dirigit per en Jesús Ciuró i escollit també per ell " Sense pietat ". Una adaptació de l'obra escrita per en Reginald Rose " 12 sense pietat".
Després d'estar treballant molt de temps, sense pressa però sense pausa, va arribar el moment de posar fil a l'agulla, que diem, i estrenar.
El 30 de maig en el petit teatre d' Espai-Caixa varem fer la segona representació. La primera va tenir lloc a Vidreres.
Tot ha estat com un somni, doncs encara tenim dubtes de si som capaços o no, de sortir a escena per fer una "obra de veritat" De totes maneres, penso que sempre en tindrem, pot ser no creiem massa en nosaltres...? En les nostres possibilitats...?
Tenim més projectes, la cosa no s'acaba aquí...una vegada hem començat, ens costarà parar. Us ho ben asseguro...!

Guspires que cremen.

-Vull ser com una boira immensa i trista dalt del cel...
Qui sabrà que quan miro enlaire et veig...?

-Em donaria a qui em volgués, i tu... em voldries...?

-Tot esperant a l'enamorada l'ocell s'amaga,
jo també et voldria així de nit i de matinada.

-Les teves flors m'enverinen,
les teves mans em curen.
La teva veu em capgira i els teus petons... ai!.. els teus petons...
per mi els voldria.

-No més per una vegada, despertar-me al teu costat.
Deixa la finestra oberta,  la lluna  ens podrà acaronar.

-La diada va passant, les roses han canviat de ma.
Tu l'etern amic, jo l'etern amant.

- Sóc el teu sol que no escalfa, sóc la teva lluna que no brilla,
sóc la pluja que no et mulla,
sóc el teu silenci que no parla.

- Com la flor es tanca a la nit, 
tot esperant les gotes de rosada,
el sol i la lluna s'estimen de matinada.

-Com una ploma que perduda, s'esmuny dins del vent,
així et busca i et busca el meu pensament.

- Bona nit, em dius a cau d'orella.
Quan la lluna ho sent, es torna vermella.

-Tornarem a veure les onades que van arribant a la platja ..?
agafant i tirant pedres, sempre et tinc en aquella imatge.  

      

                                     

Per l'Isaac en el seu 22è aniversari

Va ser un matí blanc, immaculat.

Quatre cases i una xemeneia fumejant. Semblava com si tot estés pendent d'una arribada. Feia anys, molts anys, que en aquell preciós racó de la  muntanya  no s’havia sentit el  plor de cap infant.

Tot estava a punt, ja no podia tardar;  la mare descansava tranquil·la, ansiosa per tenir-lo en els seus braços. La vida , una vegada més, ens donava a conèixer el misteri més antic del món.

Aquest ritual es repetirà al llarg dels segles,  res ho pot aturar,  és un instant on no és possible deixar de somriure mentre les llàgrimes van cara avall.    

Fins hi tot els flocs de neu canten al caure damunt de les molses. Les aigües del riu més proper s’emmirallen en el cel i un esquirol que s’enfila per l’escorça del pi més alt s’atura per no fer remor.

L’ Isaac  acaba de néixer;  fins i tot el seu plor sembla una cançó... i tota l’arbreda, encisada, d' escoltar  aquell murmuri, el gronxa i s’atansa per veure com dorm.

I avui després de molt temps...deixa que et digui lo feliç que em fas.  

 

                                                                                                Josefina ( l’àvia)

                                                                                               28 de desembre del 2012 

No vull deixar de pensar-hi...

És tan sols un apunt, aquestes lletres seran breus.

Tinc molta feina i per mi laboriosa. He començat un curs que feia temps volia  fer. Aprendre a escriure "amb cara i ulls". - M'enteneu oi...?.

Però no volia deixar d'explicar la sortida de dissabte passat.

Dia gris, però ple de llum per la meva ànima. Visita guiada, esplèndidament explicada per el Sr. Joan Domènech, lloretenc de naixement i amb moltes ganes de fer-nos conèixer molta part de la historia de Lloret de Mar.

I... a fe de Déu que ho va aconseguir. 

La tarda ja és molt curta, la nit ja quasi arriba, és per això que hem de plegar amb la promesa de que hi tornarem.

En Joan Domènech s'hi ha compromès.