dilluns, 28 d’agost de 2017

Mai ho sabré








                                       Mai ho sabré

Deixa’m que t’ho expliqui abans no ho tingui oblidat.
Les mans tèbies amb desig i capritxoses
busquen la meva esquena per  desvestir-me
i admirar el meu cos tantes vegades imaginat.
Les carícies llargues però amagant vés a saber què
em sustenten potser,  per massa temps .
Un munt  d’estones  en soledat,  traginen records,
converses tot just començades i deixades sense saber.
En aquell amagatall més secret de l’ànima
busco el nostre compromís mai assolit
que vull oblidar i encara no m’està permès.
Em manca el coratge per admetre-ho ,
no sé com ni de quina manera
has aconseguit  cloure’m els ulls a la realitat.
La nostre trobada té un mal acabar,
Em pregunto per què m’he deixat desposseir del meu recel
si encara tinc el cor absolutament atapeït
d’antics propòsits amb data sense caducar.

                                                                                      Josefina Espinosa
                                                                                            






dimarts, 22 d’agost de 2017

                                           

                  Anhels d'estiu

                                                   

La nit curulla d'estels tota sencera,
amb un silenci atrevit i afalagador,
la busca oferint-li un ram de lluna plena
amagant-se sota un cel intimidador.

Un gran vel gris va encapotant el cel immens
la pluja aviat caurà per enfredorir i ruixar.
L'olor dels til-lers florits és intens.
el llebeig tranquil comença a espavilar

Les remors van envaint el silenci de la nit.
La claror a poc a poc ocupa tots els racons
els estels i la lluna juganera van fugint.
Les boires decidides ballen rigodons.

L'olor forta i penetrant de terra mullada
es fica dins la cambra, de somnis consellera.
Des del seu niu, damunt de la finestrada
refila donant el bon dia, una cadernera.

dilluns, 26 de juny de 2017




                                       L'aranya de l'engany


Quan m'han vaig adonar ja era dins meu.
Les il·lusions anaven florint,
com les roselles en un camp de blat.
Camins llaurats amb petons i abraçades
mentre l'aranya de l'engany, teixia
amagada en la foscor de la nit.
Esperant l'estiu va arribar l'hivern
camins llaurats amb records i sospirs
mentre l'aranya de l'engany, dormia
amagada en el rancor i el despit.
              




                                     Amb els cinc sentits

                              
Maldo per atrapar els meus records
de molts anys enrere
però no puc aconseguir-ho.
Després de tot
no totes les vivències retornen.
M’esforço una i un altre vegada,
voldria entreveureu clar
però les imatges s’esmunyen
sense poder-les atrapar.
Asseguda damunt  d’un vell tronc d’olivera
escolto amb els ulls closos
tot el borinor que la natura
ofereix sense parar,
arreplegant amb els cinc sentits
tot el perfum de les herbes boscanes,
el deliciós refilar del rossinyol a la vesprada,
el tacte aspre dels marges de pedra seca,
 i el gust d’una mata de fonoll tendre.
Mentre la lluna esplèndida
comença a ensenyorir-se de tot el que veu i pot,
asseguda encara damunt
el tronc d’aquella olivera,
tossuda, ho torno a intentar.
                                                                             

                                                                                 



  

dimarts, 6 de juny de 2017



                                     Olor de pa torrat

      
Gaudint de la claror que entre per la ventalla
per encertat si plourà o potser farà sol,
frueixo del moment, jugant a l'endevinalla
de quants i quins té aquell tornassol.

Mentre compto fins a tres vaig sortint del llit.
El perfum del cafè i l'olor de pa torrat,
em guia a l'acollidora cuina amb delit,
mai un desdejuni podrà ser tan anhelat.

Amb la tovallola i el cistell penjat al braç
lleugera, camino trepitjant l'aigua fresca,
l'ala del barret amaga la meva faç.
L'horitzó capritxós, obeint l'oreig, s'engresca.





dissabte, 1 d’abril de 2017

Només una nit


Et menjaria a petons”,  vas dir-me,
jo, t’escoltava tremolosa, plena
de ganes de palpar-te tot el cos
que m’oferies tímid i sincer.
Els llençols recollien i guardaven
tots els refrecs curulls d’aquell deler.
Entretant, els llavis s’ha m’oferien
per primera i potser darrera volta.
Lliurada del tot, et vaig mussitar
com vaig poder : “Sempre t’estimaré”.
Els darrers estels fugien discrets
mentre la rosada amarava el món.
Un raig de sol havia despertat,
la claror del dia ens segava els ulls.
Avergonyits  ens vam cobrir la pell.
Cap paraula no va trencar el silenci
ni cap promesa ens varem saber fer.


dimarts, 11 d’octubre de 2016

Cap mal pensament


 Aquell matí no era diferent dels altres,
 la sensació d'esperança i tranquil·litat
 que dóna la immensa felicitat d'estimar
 la va despertar plena de delit.

Cap senyal especial, cap mal pensament,
les hores passades junts,
era un incessant planejar la vida,
amb confiança i fermesa.

De cop i volta una visió fugaç 
l'inundà de propòsits desordenats.
Mai més ningú no la tornarà a cridar,
tal vegada ningú la tornarà a plorar.

Només la immensitat, a contracor,
obre una porta ampla i lluminosa.
Molt a poc a poc la mudesa s'estén,
la solitud és l'únic confident que resta.