dimarts, 6 de juny de 2017



                                     Olor de pa torrat

      
Gaudint de la claror que entre per la ventalla
per encertat si plourà o potser farà sol,
frueixo del moment, jugant a l'endevinalla
de quants i quins té aquell tornassol.

Mentre compto fins a tres vaig sortint del llit.
El perfum del cafè i l'olor de pa torrat,
em guia a l'acollidora cuina amb delit,
mai un desdejuni podrà ser tan anhelat.

Amb la tovallola i el cistell penjat al braç
lleugera, camino trepitjant l'aigua fresca,
l'ala del barret amaga la meva faç.
L'horitzó capritxós, obeint l'oreig, s'engresca.





  

             L'aranya de l'engany



Quan m'han vaig adonar ja era dins meu.
Les il·lusions anaven florint,
com les roselles en un camp de blat.
Camins llaurats amb petons i abraçades
mentre l'aranya de l'engany, teixia
amagada en la foscor de la nit.
Esperant l'estiu va arribar l'hivern
camins llaurats amb records i sospirs 
mentre l'aranya de l'engany, dormia
amagada en el rancor i el despit.



dissabte, 1 d’abril de 2017

Només una nit


Et menjaria a petons”,  vas dir-me,
jo, t’escoltava tremolosa, plena
de ganes de palpar-te tot el cos
que m’oferies tímid i sincer.
Els llençols recollien i guardaven
tots els refrecs curulls d’aquell deler.
Entretant, els llavis s’ha m’oferien
per primera i potser darrera volta.
Lliurada del tot, et vaig mussitar
com vaig poder : “Sempre t’estimaré”.
Els darrers estels fugien discrets
mentre la rosada amarava el món.
Un raig de sol havia despertat,
la claror del dia ens segava els ulls.
Avergonyits  ens vam cobrir la pell.
Cap paraula no va trencar el silenci
ni cap promesa ens varem saber fer.


dimarts, 11 d’octubre de 2016

Cap mal pensament


 Aquell matí no era diferent dels altres,
 la sensació d'esperança i tranquil·litat
 que dóna la immensa felicitat d'estimar
 la va despertar plena de delit.

Cap senyal especial, cap mal pensament,
les hores passades junts,
era un incessant planejar la vida,
amb confiança i fermesa.

De cop i volta una visió fugaç 
l'inundà de propòsits desordenats.
Mai més ningú no la tornarà a cridar,
tal vegada ningú la tornarà a plorar.

Només la immensitat, a contracor,
obre una porta ampla i lluminosa.
Molt a poc a poc la mudesa s'estén,
la solitud és l'únic confident que resta. 

dimarts, 16 d’agost de 2016

Paratges extraviats


Mentre  endrecem les nostres  relíquies,
dins d’una menuda boira perduda,
verals acabats de la nostra vida
uns tancats amb pany i clau,
altres guardats,  deixant la porta oberta.
No vull abandonar els meus somnis,
són anhels que encara m’ajuden a viure.
Asseguda en el balancí dels profetes
torno a passar per aquells camins
buscant la petjada silenciosa
però exuberant de projectes i promeses.
Qui pogués perdre-s’hi per sempre,
sense escoltar paraules que són de cartró
que quan es mullen i s’engrunen,
deixen esperances derrotades, pures utopies
cercades i recollides del mes enllà.
La roïnesa que portes dins és la teva cort,
tu busques i tu amagues, tu comences i tu acabes.
I jo segueixo buscant en el meu món
a vegades immens i lluminós, a vegades petit i fosc. 


dimecres, 10 d’agost de 2016

El mirall de la vida



Res per omplir la immensitat d'aquesta calma tan volguda
miro darrere del mirall per no veure tot el que reflecteix.
Són els somnis que em fan companyia i mentre m'ensopeixen,
vaig sentint com les hores del carilló de la vida
amb la seva tonada avorrida i fal·laciosa
van passant, sense poder deturar-les.
Com puc defugir els paranys que m'envolten ?
M'incomoda no saber si totes les reflexions que van i vénen
seran tolerants consentint potser per darrera vegada,
obrir de bat a bat els finestrals, deixant entrar la música
que amb tanta generositat produeix un suculent estat d'ànim
capaç de regenerar tota la inquietud que incita a despullar l'ànima.
I amb l'esperit nu, tenir el coratge de emmirallar-me, ara si,
en el vidre fràgil de la meva existència.

dimarts, 9 d’agost de 2016


                                              El prodigi que enlluerna



Pluja menuda, aquella que mulla, però no la sens.
Trasbalsant-ho tot, busca una ullada de sol
per presumir del seu poder, el que la natura li permet,
amb un sorprenent arc del cel
que amb set colors ja en té prou.
Flàmula presumida, reflectida en el mirall del cel. 
Si atrapa una bufada de poderosa brisa,
capgira amb llestesa en un fràgil ventijol.
Mentre el sol, senyor absolut del dia, va caminant
pel firmament, atorgant hora darrera hora
tremolors plaents, desitjats, i  moments enganyadors,
convulsos, trobant-se inevitablement molt a poc a poc,
amb una munió de tonalitats que enfosqueixen
sense entretenir-se, acceptant amb submissió,
la claror diàfana i embruixadora de la lluna.