diumenge, 20 d’octubre de 2013

Senzillament..un petó.

Feia molts anys que uns llavis d’home no besaven els meus. Precipitadament sense tenir quasi temps d'intuir el què passava em va agafar del braç i a poc a poc es va apropar a mi quasi sense mirar-me però amb el ferm propòsit de besar la meva boca.
La conseqüència d’aquell  moment sincer però inesperat, va ser com si cel i terra s’enfosquís, a la vegada que com un miracle, una claror resplendent, fes acta de presencia i ens transportes al més bell entorn que no sabíem.
No volia obrir els ulls per no deixar del tot aquell meravellós moment, que per un petó, senzillament això, un dolç petó, els meus sentits tremolessin, sense tenir por, sense tenir fred, sense poder dir no res.
Vaig sortir de aquella estança i la remor del carrer em va fer tocar de peus a terra. Senzillament, encara no sé si aquell  instant sorprenent, el vaig regraciar prou.
Penso que és per això que et dedico aquestes senzilles però emotives lletres.
Gracies amic meu...

                                                              
                                                     

4 comentaris:

  1. Respostes
    1. Maria Dolors guapa, gracies per seguir el meu bloc.
      Una abraçada molt forta i sincerament... podríem veu-rens un dia i gaudir de la nostre companyia. Fa molt temps que no ho fem...!!!!

      Elimina
  2. Això és màgia,que potser només la podem gaudir la gent de la nostra edat que hem pogut sentir l'enyor d'una besada. No sé si la gent nova d'avui poden amb un bes sentir el que sentim nosaltres, que una mena de saba ens nodreix. continua escrivint i també besant. Carme.

    ResponElimina