divendres, 15 de febrer de 2013

Guspires que cremen.


-Vull ser com una boira immensa i trista dalt del cel...
Qui sabrà que quan miro enlaire et veig...?

-Em donaria a qui em volgués, i tu... em voldries...?

-Tot esperant a l'enamorada l'ocell s'amaga,
jo també et voldria així de nit i de matinada.

-Les teves flors m'enverinen,
les teves mans em curen.
La teva veu em capgira i els teus petons... ai!.. els teus petons...
per mi els voldria.

-No més per una vegada, despertar-me al teu costat.
Deixa la finestra oberta,  la lluna  ens podrà acaronar.

-La diada va passant, les roses han canviat de ma.
Tu l'etern amic, jo l'etern amant.

- Sóc el teu sol que no escalfa, sóc la teva lluna que no brilla,
sóc la pluja que no et mulla,
sóc el teu silenci que no parla.

- Com la flor es tanca a la nit, 
tot esperant les gotes de rosada,
el sol i la lluna s'estimen de matinada.

-Com una ploma que perduda, s'esmuny dins del vent,
així et busca i et busca el meu pensament.

- Bona nit, em dius a cau d'orella.
Quan la lluna ho sent, es torna vermella.

-Tornarem a veure les onades que van arribant a la platja ..?
agafant i tirant pedres, sempre et tinc en aquella imatge.  

      
                                     

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada