Sense fer remor

Ets aquell heroi que t’apropes

com l’ombra quan va sortint el sol,

deixant petjada damunt la sorra humida

i, tornant enrere sense fer remor.

-De què fuges? diguem-ho.

Fa  massa temps que vas callant,

el teu silenci m’urpeja el cor

com la gebrada urpeja l’herba

deixant-la quasi panteixant.

Aquell alè que fumeja, mentre

l’albor trist i fred, amaga a corre- cuita

estels i lluna endormiscades

mentre juguen amb la foscor.

Esperant

La lleugera brisa de la nit et despulla,

les fulles  mortes es dispersen pel jardí

mentre jo del llit estant ,

nua també de tot desig ,

espero que arribis, confós amb la negra nit.

Premonicions que no es compleixen,

oceans que no vessen, terres que s'esberlen

i amb el pensament romancejant,

m'escorcollo l'ànima, buscant el meu destí.

 Vidres trencats


Entre vidres trencats, veig
la teva ombra que em guia, 
mentre els meus ulls a la rebotiga
recullen i guarden
els records de tota la vida.
Que el nostre malguany
d'incerteses mal païdes
evoquin, de  bona  fe, 
aquells moments buscats a reu 
bojos d'amor i promeses mai complides.

 Ho recordes...?

Et vaig descobrir - ho recordes ?

caminant pel carrer.

Tu no ho sabies és clar,

com ho podies saber ?

La ferida era profunda, 

ja no podia més.

l'anima del tot buida

com el niu de l'ocell,

que vola per darrera vegada,

i ja no torna mai més.

Em vas descobrir - ho recordes ?

caminant pel carrer.

Damunt la sorra

Et vaig veure de lluny

escrivint demunt la sorra.

Et volia cridar,

et volia sentir.

La veu il·lusionada lliscava,

sense trobar destí.

Per la finestra

Per la finestra oberta veig l’horitzó marí.

Línea molt fina i llunyana,  com el destí,

que avança i t’enganya  amb la llum i l’ombra,

amb el so i el ressò  que arriben de bon matí.

No t’aturis,

camina com et diu el cor.

Si et pers entre la boira, jo t’obriré camí.

-Digues que si...

És quan els teus ulls em miren i s’eixampla el meu cor.

És quan sento la teva veu i em sembla de vellut.

El sol brilla. Mirant les onades, més embravides que mai

amb les crestes lluentes, quant més lluminós sembla el camí.

Tornarem a passar-hi, ara hem crescut, ara hem madurat.

Ja no serà el mateix.- Dóna’m la mà, sense ella em sento perdut.

La mà, petita, dolça, despresa, que tant de temps he buscat

I frisós et dic, -sigues coratjosa, no miris enrere, oblida el patir,

- digues que sí !