Pot ser...massa feina ?

M'agrada estar enfeinada, tenir el cervell despert i entretingut en mil i una idees, però això fa que no pugui escriure tantes vegades com voldria.
Des de l'última entrada al meu blog he fet moltes coses que vull deixar... com ho diria ? anotades...? recordades...? aplegades...? tenir presents...?
Ha passat "Girona, temps de flors" , per cert, el projecte presentat i executat per la Mª Àngels, amb la nostra ajuda, va ser tot un èxit... Com no podia ser d'una altre manera...!Els Claustres de la Catedral , les seves pedres, la seva música gregoriana enbolcallada amb les roses més boniques que pugueu imaginar...!

També vull escriure quatre ratlles, per deixar un record de la nostra estrena, el primer treball dirigit per en Jesús Ciuró i escollit també per ell " Sense pietat ". Una adaptació de l'obra escrita per en Reginald Rose " 12 sense pietat".
Després d'estar treballant molt de temps, sense pressa però sense pausa, va arribar el moment de posar fil a l'agulla, que diem, i estrenar.
El 30 de maig en el petit teatre d' Espai-Caixa varem fer la segona representació. La primera va tenir lloc a Vidreres.
Tot ha estat com un somni, doncs encara tenim dubtes de si som capaços o no, de sortir a escena per fer una "obra de veritat" De totes maneres, penso que sempre en tindrem, pot ser no creiem massa en nosaltres...? En les nostres possibilitats...?
Tenim més projectes, la cosa no s'acaba aquí...una vegada hem començat, ens costarà parar. Us ho ben asseguro...!

Guspires que cremen.

-Vull ser com una boira immensa i trista dalt del cel...
Qui sabrà que quan miro enlaire et veig...?

-Em donaria a qui em volgués, i tu... em voldries...?

-Tot esperant a l'enamorada l'ocell s'amaga,
jo també et voldria així de nit i de matinada.

-Les teves flors m'enverinen,
les teves mans em curen.
La teva veu em capgira i els teus petons... ai!.. els teus petons...
per mi els voldria.

-No més per una vegada, despertar-me al teu costat.
Deixa la finestra oberta,  la lluna  ens podrà acaronar.

-La diada va passant, les roses han canviat de ma.
Tu l'etern amic, jo l'etern amant.

- Sóc el teu sol que no escalfa, sóc la teva lluna que no brilla,
sóc la pluja que no et mulla,
sóc el teu silenci que no parla.

- Com la flor es tanca a la nit, 
tot esperant les gotes de rosada,
el sol i la lluna s'estimen de matinada.

-Com una ploma que perduda, s'esmuny dins del vent,
així et busca i et busca el meu pensament.

- Bona nit, em dius a cau d'orella.
Quan la lluna ho sent, es torna vermella.

-Tornarem a veure les onades que van arribant a la platja ..?
agafant i tirant pedres, sempre et tinc en aquella imatge.  

      

                                     

Per l'Isaac en el seu 22è aniversari

Va ser un matí blanc, immaculat.

Quatre cases i una xemeneia fumejant. Semblava com si tot estés pendent d'una arribada. Feia anys, molts anys, que en aquell preciós racó de la  muntanya  no s’havia sentit el  plor de cap infant.

Tot estava a punt, ja no podia tardar;  la mare descansava tranquil·la, ansiosa per tenir-lo en els seus braços. La vida , una vegada més, ens donava a conèixer el misteri més antic del món.

Aquest ritual es repetirà al llarg dels segles,  res ho pot aturar,  és un instant on no és possible deixar de somriure mentre les llàgrimes van cara avall.    

Fins hi tot els flocs de neu canten al caure damunt de les molses. Les aigües del riu més proper s’emmirallen en el cel i un esquirol que s’enfila per l’escorça del pi més alt s’atura per no fer remor.

L’ Isaac  acaba de néixer;  fins i tot el seu plor sembla una cançó... i tota l’arbreda, encisada, d' escoltar  aquell murmuri, el gronxa i s’atansa per veure com dorm.

I avui després de molt temps...deixa que et digui lo feliç que em fas.  

 

                                                                                                Josefina ( l’àvia)

                                                                                               28 de desembre del 2012 

No vull deixar de pensar-hi...

És tan sols un apunt, aquestes lletres seran breus.

Tinc molta feina i per mi laboriosa. He començat un curs que feia temps volia  fer. Aprendre a escriure "amb cara i ulls". - M'enteneu oi...?.

Però no volia deixar d'explicar la sortida de dissabte passat.

Dia gris, però ple de llum per la meva ànima. Visita guiada, esplèndidament explicada per el Sr. Joan Domènech, lloretenc de naixement i amb moltes ganes de fer-nos conèixer molta part de la historia de Lloret de Mar.

I... a fe de Déu que ho va aconseguir. 

La tarda ja és molt curta, la nit ja quasi arriba, és per això que hem de plegar amb la promesa de que hi tornarem.

En Joan Domènech s'hi ha compromès.

A la meva filla Cristina

La tardor va arribar i tu també.
Ho recordaré sempre, el pare i jo volíem una nena doncs ja teníem un Albert. Ell amb el seu parlar d'infant va ser el que va començar a dir " Nené".
I...aquí tenim a la Nené, que avui, 28 de setembre, compleix 53 anys.
Esplèndida, vital, tenaç i sobre tot bona persona.
Muntanyana d'adopció, mediterrània de naixement, em fas feliç sense saber-ho.
No ho oblidis mai estimada Cristina.

Per a la meva filla Esther

Dins el meu llibre de la teva vida, guardo 35 pètals de la flor més bonica que mai hagis vist.

Demà guardaré el que farà el número 36.

Deixem que et digui, per si mai no ho he fet, que ets la noia més formosa, més delicada i més perfumada que he guardat mai entre les pàgines de la meva vida.

Una flor al costat d'una altra. Evidentment no tenen comparança, però què millor que en aquest bosc de la vida, que dues flors es facin companyia!.

Amb tot el meu amor.

De vegades els records...!

Tan esperar i finalment el somni estava a tocar. La visita i estada a Tamariu, després de tants i tants anys era una realitat. El camí es feia llarg, només tenia presa per tornar a sentir aquella olor inconfusible de pins i mar.
Sincerament us he de dir que aquesta olor de la que parlo ja no se sent, soc jo que la porto anys i anys guardada en els meus records.
Deixeu-ma que us expliqui com vaig coneixer  Aigua Xelida, va ser de conte de fades. Tanco els ulls i ho veig perfectament després de tans anys.
I és que en aquell racó quasi perfecta, hi varem arribar de nit acompanyats de l'Armand. Ell era l'únic que coneixia aquell indret i al contemplar la meravella de aquell conjunt de roques pins i mar quasi perfecte va sentir el desig de compartir-ho.

Us podeu imaginar ? No, és molt difícil, per no dir impossible, si no heu tingut el gust de visitar aquestes contrades, de poder pensar en el primer despertar, a trenc d'alba i contemplar, amb la boca oberta, el prodigi que la natura ens oferia, tan modestament i com dia rera dia ens va oferir a canvi de que no ho oblidéssim mai, aquell sorprenent escenari.
I a fe de Deu, que així ha estat. Any rera any esperant el moment de poder tornar a contemplar aquell Tamariu dels meus records.
Evidentment, no puc dir que tot està exactament igual ...
L'home amb el seu instint destructiu, si, si, destructiu va aconseguint de mica en mica, capgirar-ho tot.
Adéu pins tocant a l'aigua, adéu barquetes de fusta amb noms senzills, tot recordant a la mare, a l'avia, al primer fillet, a la novia estimada. Adéu-siau a la sorra neta, humida per les onades de sempre. Pot ser que ara entengueu el perquè ja no sento aquella olor, que un dia molt llunyà vaig guardar juntament amb els records, entre dues petxines i unes quantes garoines dins del meu cor...i allà restarà mentre visqui.

Gracies Mercè, estimada amiga, per la teva invitació, la llum de les espelmes i l'olor del sàndal tot acompanyant les nostres llargues xarrades, encara m'acompanya.           .