dimecres, 29 d’agost del 2012

De vegades els records...!

Tan esperar i finalment el somni estava a tocar. La visita i estada a Tamariu, després de tants i tants anys era una realitat. El camí es feia llarg, només tenia presa per tornar a sentir aquella olor inconfusible de pins i mar.
Sincerament us he de dir que aquesta olor de la que parlo ja no se sent, soc jo que la porto anys i anys guardada en els meus records.
Deixeu-ma que us expliqui com vaig coneixer  Aigua Xelida, va ser de conte de fades. Tanco els ulls i ho veig perfectament després de tans anys.
I és que en aquell racó quasi perfecta, hi varem arribar de nit acompanyats de l'Armand. Ell era l'únic que coneixia aquell indret i al contemplar la meravella de aquell conjunt de roques pins i mar quasi perfecte va sentir el desig de compartir-ho.
Us podeu imaginar ? No, és molt difícil, per no dir impossible, si no heu tingut el gust de visitar aquestes contrades, de poder pensar en el primer despertar, a trenc d'alba i contemplar, amb la boca oberta, el prodigi que la natura ens oferia, tan modestament i com dia rera dia ens va oferir a canvi de que no ho oblidéssim mai, aquell sorprenent escenari.
I a fe de Deu, que així ha estat. Any rera any esperant el moment de poder tornar a contemplar aquell Tamariu dels meus records.
Evidentment, no puc dir que tot està exactament igual ...
L'home amb el seu instint destructiu, si, si, destructiu va aconseguint de mica en mica, capgirar-ho tot.
Adéu pins tocant a l'aigua, adéu barquetes de fusta amb noms senzills, tot recordant a la mare, a l'avia, al primer fillet, a la novia estimada. Adéu-siau a la sorra neta, humida per les onades de sempre. Pot ser que ara entengueu el perquè ja no sento aquella olor, que un dia molt llunyà vaig guardar juntament amb els records, entre dues petxines i unes quantes garoines dins del meu cor...i allà restarà mentre visqui.
Gracies Mercè, estimada amiga, per la teva invitació, la llum de les espelmes i l'olor del sàndal tot acompanyant les nostres llargues xarrades, encara m'acompanya.           .

1 comentari:

  1. És inevitable un cert desengany quan tens un bon record el vols repetir. Ja se sap que els hbumans ensopeguem repetidament en les mateixes pedres.

    ResponElimina