A la meva filla Cristina

La tardor va arribar i tu també.
Ho recordaré sempre, el pare i jo volíem una nena doncs ja teníem un Albert. Ell amb el seu parlar d'infant va ser el que va començar a dir " Nené".
I...aquí tenim a la Nené, que avui, 28 de setembre, compleix 53 anys.
Esplèndida, vital, tenaç i sobre tot bona persona.
Muntanyana d'adopció, mediterrània de naixement, em fas feliç sense saber-ho.
No ho oblidis mai estimada Cristina.

Per a la meva filla Esther

Dins el meu llibre de la teva vida, guardo 35 pètals de la flor més bonica que mai hagis vist.

Demà guardaré el que farà el número 36.

Deixem que et digui, per si mai no ho he fet, que ets la noia més formosa, més delicada i més perfumada que he guardat mai entre les pàgines de la meva vida.

Una flor al costat d'una altra. Evidentment no tenen comparança, però què millor que en aquest bosc de la vida, que dues flors es facin companyia!.

Amb tot el meu amor.

De vegades els records...!

Tan esperar i finalment el somni estava a tocar. La visita i estada a Tamariu, després de tants i tants anys era una realitat. El camí es feia llarg, només tenia presa per tornar a sentir aquella olor inconfusible de pins i mar.
Sincerament us he de dir que aquesta olor de la que parlo ja no se sent, soc jo que la porto anys i anys guardada en els meus records.
Deixeu-ma que us expliqui com vaig coneixer  Aigua Xelida, va ser de conte de fades. Tanco els ulls i ho veig perfectament després de tans anys.
I és que en aquell racó quasi perfecta, hi varem arribar de nit acompanyats de l'Armand. Ell era l'únic que coneixia aquell indret i al contemplar la meravella de aquell conjunt de roques pins i mar quasi perfecte va sentir el desig de compartir-ho.

Us podeu imaginar ? No, és molt difícil, per no dir impossible, si no heu tingut el gust de visitar aquestes contrades, de poder pensar en el primer despertar, a trenc d'alba i contemplar, amb la boca oberta, el prodigi que la natura ens oferia, tan modestament i com dia rera dia ens va oferir a canvi de que no ho oblidéssim mai, aquell sorprenent escenari.
I a fe de Deu, que així ha estat. Any rera any esperant el moment de poder tornar a contemplar aquell Tamariu dels meus records.
Evidentment, no puc dir que tot està exactament igual ...
L'home amb el seu instint destructiu, si, si, destructiu va aconseguint de mica en mica, capgirar-ho tot.
Adéu pins tocant a l'aigua, adéu barquetes de fusta amb noms senzills, tot recordant a la mare, a l'avia, al primer fillet, a la novia estimada. Adéu-siau a la sorra neta, humida per les onades de sempre. Pot ser que ara entengueu el perquè ja no sento aquella olor, que un dia molt llunyà vaig guardar juntament amb els records, entre dues petxines i unes quantes garoines dins del meu cor...i allà restarà mentre visqui.

Gracies Mercè, estimada amiga, per la teva invitació, la llum de les espelmes i l'olor del sàndal tot acompanyant les nostres llargues xarrades, encara m'acompanya.           .

Una nit amb " glamour"

El jardí preciós, les llums brillants, la taula ben parada: tota blanca, estovalles, plats, vasos i copes transparents i els coberts fent de mirall, reflectint les bombetes.
Tots volíem seure a taula. El bufet fred, prometia un àpat a gust de tothom. Sopes fredes, escabetxos de peix , rostits de carn amb les salses corresponents i una carta de vins espectacular.
El meu projecte de poder fotografiar una lluna en la seva plenitud, doncs les dates no fallaven, va ser un fracàs total.
Fins i tot la pluja, embolcallada per un cel rosat  i gris va voler fer acta de presencia, això si, ens va deixar sopar, sense haver de fer les temudes corredisses, que més de un invitat havia pronosticat.
A les postres, ja dins del saló, fins hi tot varem poder escoltar un petit concert de dues guitarres, detall que tots van aplaudir.
I..una vegada deixat constància en el meu bloq de l'agraïment de totes les que any rere any ajudem a la Mª Àngels quan arriba Temps de flors a Girona, només em resta acabar aquest petit recull de pensaments i records dient ....moltes, moltes, moltes gràcies.

Homenatge a un mestre de la acrobàcia.

Era un dia com un altre, obro el correu i de sobte es converteix en un dia especial. Hi havia un missatge d'en Pere que em convidava a participar en l'homenatge que l'Aero Club preparava per en Josep M.
Hagués estat una molt bona ocasió poder-ho celebrar amb tots vosaltres, però el destí fa que no pugui estar present a l'acte.
Moltes gràcies per la teva gentilesa d'haver fet arribar a la Paquita el meu record més amoròs i tota la meva consideració per aquest homenatge, que de ben segur a part de totes les persones que hi eren, també l'acompanyaren tants i tants pilots que d'una manera o altre han format part de aquesta gran família que va ser i serà de l'Aero Club Barcelona Sabadell ( en el meu temps l'entitat es deia així )
Ara ja tots estan gaudint d'unes ales que no veiem, d'un cel blau, lluminós, sense turbulències, immens i que no necessiten " pla de vol" per enleirar-se.
Sé per experiència, que és molt difícil aprendre a viure sense la persona estimada, però la vida, de mica en mica, t'ensenya que malgrat tota la tristesa i la desesperació que han provocat els desgraciats esdeveniments, tornes a estimar la vida. És com si en ple vol tens una parada de motor, perillós oi...? però el teu instin et diu, no et desesperis, torna a provar-ho i el motor es posa a funcionar de nou.
No dubtis ni un moment que el meu pensament ha estat amb vosaltres.
Una forta, forta abraçada de la

Josefina.

Espero tornar-hi aviat.

No m'ho vaig pensar dues vegades, l'ocasió de poder assistir a un programa de radio de 3 hores en directe feia molt de temps que ho duia entre cella i cella.

Aquell dissabte, 12 de maig era el dia.

Vaig despertar-me molt d'hora, la por a " fer salat" hem va ajudar a no tenir mandra per aixecar-me.

Una mica abans de les 8 del matí, trucava a la porta de COM-Girona. Els altres convidats encara no havien arribat.

No m'ho podia creure, jo, parlant amb en Jordi, la Carme, i en Juliá, tranquil·lament, canviant impressions, esperant el moment de començar el programa dedicat totalment a Girona. Per això " es feia la festa". A les 12h. del migdia quedava inaugurat Girona temps de flors.

Sens adonar-nos, les tres hores van anar passant i francament vaig quedar amb ganes de tornar-hi.

L'acomiadament, va estar ple de promeses per les dues bandes...

I baixant l'escala de tornada, amb el carrer ple de visitants buscant, com no, els llocs engalanats de les flors més boniques, anava pensant que si tornava a tenir l'ocasió, tornaria a visitar la COM-Girona.

Girona temps de flors

El maig és màgic, de mica en mica la primavera es manifesta arreu i precisament és per això que des de fa una pila d'anys Girona, ciutat de pedres i de flors, tal com diuen aquells que, amb la seva sabia ploma, omplen les pàgines de tinta de tota mena d'expressions, esclata com les poncelles fan, en silenci i a poc a poc.
Riuades de visitants a tothora, des de pràcticament quan canten els primers ocells, que encara no han deixat el niu, fins quant a boca de fosc, els llums de places i carrers canvien tot l'espectacle.
Però, els dies passen, com tot a la vida, la bellesa de les nostres flors que pengen, amaguen, guarneixen i perquè no... enganyen, tot tornarà estar despenjat, descobert, i desguarnit.
Només la il·lusió de tot un poble, començarà de nou ha treballar, pensant i projectant, com meravellar als milers de visitants que, com les orenetes, cada primavera tornen a muntar els seus nius en els mateixos teulats...ells també tornaran.