dilluns, 28 d’abril del 2014

No sé ni com començar.

Intento recordar una i mil vegades que vaig fer en aquella escala i el meu cervell es nega ha reproduir la caiguda.
No puc creure que estigui aquí, dies i dies sense sortir de casa i veien com la feina es va acumulant i no puc evitar-ho.
La meva llibertat del dia a dia va quedar condicionada en un moment i va ser quan el meu peu no va saber com ho tenia que fer. Tan fàcil que és pujar i baixar una petita escala de tres graons.
I aquí estic, amb mil i un pensaments. Pensaments que segons el meu estat d'ànim, em fan sentir més o menys inútil.
Podré tornar a ser la de sempre...? Aquella, plena de bones sensacions, amb projectes començats i altres per començar...?
Segurament no he fet tota la bondat que hauria de haver fet, la tranquil·litat, el repòs, que el meu genoll necessitava per una bona recuperació
Però si, ara sé que si. La meva ròtula esta soldada i ja puc començar a recuperar la mobilitat necessària per tornar a ser aquella que un dia en un mal moment va posar el peu com no devia.
I perquè no s'esborri de la meva memòria, va passar en una nit plujosa de un 30 de gener.  

1 comentari:

  1. Això és real? Com estàs? Vaja, vaja i jo que et volia venir a veure aprofitant les flors.Sí ja sé que puc venir igualment i no fer-te treballar però dilluns arriba una amiga xilena que s'estarà a casa i no sé si podré venir. Si finalment a ella també li ve de gust ja t'ho diria, però sempre amb la condició de veuren's i no haver de fer res. Petons.

    ResponElimina