dissabte, 1 d’abril de 2017

Només una nit


Et menjaria a petons”,  vas dir-me,
jo, t’escoltava tremolosa, plena
de ganes de palpar-te tot el cos
que m’oferies tímid i sincer.
Els llençols recollien i guardaven
tots els refrecs curulls d’aquell deler.
Entretant, els llavis s’ha m’oferien
per primera i potser darrera volta.
Lliurada del tot, et vaig mussitar
com vaig poder : “Sempre t’estimaré”.
Els darrers estels fugien discrets
mentre la rosada amarava el món.
Un raig de sol havia despertat,
la claror del dia ens segava els ulls.
Avergonyits  ens vam cobrir la pell.
Cap paraula no va trencar el silenci
ni cap promesa ens varem saber fer.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada