dimarts, 9 d’agost de 2016


                                              El prodigi que enlluerna



Pluja menuda, aquella que mulla, però no la sens.
Trasbalsant-ho tot, busca una ullada de sol
per presumir del seu poder, el que la natura li permet,
amb un sorprenent arc del cel
que amb set colors ja en té prou.
Flàmula presumida, reflectida en el mirall del cel. 
Si atrapa una bufada de poderosa brisa,
capgira amb llestesa en un fràgil ventijol.
Mentre el sol, senyor absolut del dia, va caminant
pel firmament, atorgant hora darrera hora
tremolors plaents, desitjats, i  moments enganyadors,
convulsos, trobant-se inevitablement molt a poc a poc,
amb una munió de tonalitats que enfosqueixen
sense entretenir-se, acceptant amb submissió,
la claror diàfana i embruixadora de la lluna.

                                                                         

                                                                           

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada