La meva particular diada de Sant Jordi

Em vaig despertar més aviat del costum, doncs volia enviar una rosa als meus amics, una rosa virtual és clar, però amb alguna cosa més.
Un petit escrit...? una poesia...?, quatre lletres discretes, perquè ja se saps, lo important és la rosa...
Recordeu aquella cançó francesa que cantava en Gilbert Becaud, " l'important c'est la rose "...?

Doncs bé, ja ho tinc i aquí està. 

               De bon matí l'he sentit.

               armonia excepcional.

               Pareu, escolteu, l'oreneta ja és aquí.

               La rosa ja ha esclatat, és sant Jordi.

               Malgrat tot, no ho hem d'oblidar.

  

                                                       Diada de Sant Jordi 2012

AQUELL TAMARIU... PLE DE RECORDS...!

El cor s'accelerava a cada revolt de la carretera. Tenia pressa per veure aquell mar que tants records guardava entre les seves onades.

Onades mar endins, blaves, com només aquell indret dóna, onades blanques arran de platja, netes.

A prop de la sorra sempre arriben suaus, com si tinguessin por de no ser ben rebudes per aquests milers i milers de pedretes, que sempre estan allà per rebre el suau perfum d'alga i petxina.

Fa molts anys jo també em vaig deixar enamorar d'aquell entorn i també em vaig deixar perfumar per l'olor de aquells pins que baixen de muntanya fins que les seves branques toquen l'aigua i desprenen, com ho diria jo... una fragància indescriptible.

Quan el sol va escalfant, una per una les agulles de pi, quasi bé arran de roca, una lleugera brisa les bressola tot cantant una cançó. 

I quan el sol se'n va  a dormir, tota la cala queda emmirallada per la lluna.

Era en Sèneca que va deixar escrit allò de: - La pobresa no la podem tenir ni massa lluny, ni massa a prop -, doncs deixeu-me que jo digui el mateix d'aquestes cales, Aigua Xelida, Tamariu, Cala Marquesa, de vegades tan lluny però tan a prop en la meva memòria.

Gracies amiga meva per deixar-me que t'ofreni els meus estimats records...gracies Mercè.

RECORDANT ANYS PASSATS

Estem gaudint de la Setmana Santa d'enguany. Tot just som divendres...!
El Divendres Sant de quan jo era petita es celebrava de manera diferent. Aquell dia la mare no em deixava escombrar.
-Pobre de tu que ho facis, les formigues estan esperant per sortir del seu niu...i jo que m'ho creia tot, pensava que era la noieta més feliç del món.
Desitjava que arribés dissabte de Gloria per "matar als jueus" amb les tapadores de les cassoles de la cuina. Eren d'alumini naturalment, molt sorolloses.
A casa no arribaven les mones. Jo no tenia padrí, era un germà de la mare, que havia mort a la guerra.
Tot tenia solució, anàvem a casa dels meus oncles i allà tot era diferent. Encara recordo els plomerets del pastís tot redossat d'ametlla, que anaven a parar als cabells de les meves cosines i com no, als meus també.
Tot el transit parat, excepte alguna urgència,  malgrat això, el pare no em deixava anar a jugar al carrer amb els meus companys, veïns de les escales del costat de casa.
-Al carrer no aprendràs res de bo... Les llàgrimes corrien galtes avall, però ell no cedia, i des del balcó mirava i mirava com tots els altres nenes i nens, gaudien de aquells dies de vacances.
I passat la Pasqua tornava a anar a l'escola. Aquella meravellosa escola que tan vaig estimar i que tan em va ensenyar.
Coneixeu aquella dita que diu: - Rient i plorant, la gent es fa gran.
En un moment, he tornat a la meva infantesa.